biblioteca

Títol

 
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons

Només s'han fet edicions facsímils de l'edició de la de 1499:
La vida de sancta Catherina de Sena, Madrid, Sancho Rayón, [1875?].
La vida de sancta Catherina de Sena, València, Vicent García Editores, 1998.

No es compta amb cap edició moderna del text, per la qual cosa hem editat l'únic testimoni que es conserva a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València.

La vida de sancta Catherina de Sena es conserva relligada amb La vida de sancto Honofre, d'autoria anònima i data desconeguda, en un volum amb enquadernació en pell del s. XIX. En mesura de quart i integrada per vuitanta-sis pàgines distribuïdes en sis quaderns (a-f) de huit folis cadascun, a excepció del darrer que en té quatre. De lletra gòtica i amb les caplletres decorades amb motius vegetals; al començament i a la fi de l'obra s'inclouen dos gravats al·lusius a la vida de la santa italiana.

L'obra de Peres és una traducció de la biografia de la santa italiana continguda en el Chronicon de sant Antoní de Florència, resum biogràfic que parteix a la vegada de la Legenda maior escrita pel confessor de santa Caterina, Ramon de Càpua, probablement escrita amb mortiu dels actes de canonització. La traducció de Peres segueix gairebé fil per randa el text de sant Antoní, i les divergències principals corresponen a embelliments retòrics. Tanmateix, hi ha alguns episodis significatius que Peres omet, com ara els esdeveniments que narren la tasca pública i política de Caterina com a ambaixadora papal en el temps del Cisma d'Occident, o bé l'episodi místic en què rep els estigmes invisibles. Les poques addicions de Peres que trobem al text, com ara els miracles afegits a la fi de la vida, o bé les oracions pronunciades per la santa en el moment de la mort, fragments suprimits en el text del florentí, procedeixen de la mateixa Legenda maior de Ramon de Càpua, segons es pot demostrar en acarar el text llatí de Càpua amb els fragments de Peres.

Ferrando, Antoni (1983), Els certàmens poètics valencians, València, Institut Alfons el Magnànim.
 
Ferrando, Antoni (1993), «La vida de sant Vicent Ferrer de Miquel Péreç», Bibliofilia antigua. Estudios bibliográficos, 2, 155-190.
 
Ferrando, Antoni. (1996), «El concepte d'escola valenciana aplicat als poetes valencians de l'època de Fenollar: consideracions sobre el seu bilingüisme», Essays in Honor of Josep M. Solà-Solé: Linguistic and Literary Relations of Catalan and Castilian, Suzanne S. Hintz (ed.), New York, Peter Lang, 199-217.
 
Wittlin, Curt (1998), «La Vida de santa Caterina de Sena de Miquel Peres: ampliació literària d'extrets escollits en el Chronicon d'Antonino de Florència», en Actes del Vuité Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord-America, Barcelona, PAM, 305-332.

Miquel Peres és un autor valencià documentat en la segona meitat del segle XV i el primer terç del XVI. Les notícies més precises sobre Miquel Peres ens les facilita Antoni Ferrando (1983) en el seu estudi sobre els participants en Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX.  Les poques dades que es tenen de la seua vida s'extrauen bé de les seues produccions literàries —participacions en certàmens, dates del colofó de les impressions—, bé dels càrrecs públics que va ocupar i que han deixat documentació datada. Una de les dificultats principals que Ferrando fa notar, és que a la València de l'època hi hagué diferents personatges homònims i que a més tenien la mateixa professió de notari.

Sembla que era notari, i que, a més, ocupà càrrecs en el govern de la ciutat, segurament gràcies al favor del rei i del mestre racional Joan Escrivà. El 1488 trobem Miquel Peres elegit «clavari de censals», és a dir, administrador del deute públic de la ciutat, càrrec que el situava com a subordinat del mestre racional. El 1490 Ferran el Catòlic el va nomenar, per manament exprés, escrivà extraordinari de la cúria reial amb caràcter vitalici, en un moment en què hi eren vigents pragmàtiques que prohibien ampliar el nombre d'escrivans. El 1501 li és encarregada, de nou per exprés manament reial, la receptoria inquisitorial, que era sota la jurisdicció de Joan Escrivà, càrrec que mantindrà almenys fins a1517 i que el relaciona directament amb el Tribunal del Sant Ofici. El 1502 va estar proposat, sense èxit, per al càrrec de justícia criminal, però, en canvi, el mateix any va ser elegit administrador de l'obreria de Murs i Valls. L'any 1513 figura al llibre de la Tacha Real d'aquell any com a veí de la parròquia de la Santa Creu, i un any després, el 1514, resulta elegit com a conseller de la ciutat per la classe de jurats vells, el que pressuposa que ja havia estat elegit conseller de la ciutat amb anterioritat. El 1518 i el 1526 —darrera notícia que tenim de l'escriptor— va exercir el càrrec de lloctinent del mostassà de la ciutat. El i el 1520 fou elegit jurat de la classe de ciutadans per la parròquia de Sant Martí.

Si les notícies que ens han arribat dels càrrecs que ocupà ens permeten de situar Peres en el context sociopolític de la València de les darreries del XV i començaments del XVI, de la mateixa manera les notícies de caràcter literari, especialment les dedicatòries i les col·laboracions literàries, ens permeten de situar-lo al bell mig de la burgesia lletraferida valenciana, en relació amb Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Joan Verdanxa, entre altres autors.

Sembla ser el «Miqualot Péreç» que va participar en el certamen de 1474 conegut com Les trobes en lahors de la sacratíssima verge Maria amb la composició Resposta de Miqualot Péreç, en lahors de la verge Maria, tirant a la joya, cosa que ja ens fa imaginar un jove Miquel en contacte amb el cercle d'intel·lectuals valencians del segle XV: Roís de Corella, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Jaume Roig, Joan Moreno, Joan Verdanxa o Narcís Vinyoles.

La primera impressió de la traducció de De la Imitació de Jesuchrist e del menyspreu del món, (Barcelona 1482) la dedica a l'abadessa sor Isabel de Villena, personatge influent en la literatura i la societat de l'època. Del 1499 data la impressió de La vida de sancta Catherina  de Sena, traducció realitzada per precs de Bernat Fenollar i dedicada a les monges dominiques del monestir de Santa Caterina de València; l'obra compta, a més, amb una composició en vers de Narcís Vinyoles, un altre dels personatges importants del poder municipal de l'època i del context intel·lectual. I, finalment, trobem una composició de Miquel Peres en la poesia profana inclosa en la segona edició del Cancionero General de Hernando del Castillo: Demanda feta per Miquel Pérez a  Joan Verdancha, joc literari entre els dos poetes que ens indica la participació de Peres en aquesta mena de jocs literaris.

L'obra de Peres, malgrat el to culte que hi predomina, conté gran quantitat de mots provinents del llenguatge popular, que es poden, a més, classificar en camps semàntics diferents: parts de la casa (palau de la casa, cetla, lit, mig coffre, feses de la tancada finestra, una biga de la cuberta), peces de roba (ropon de cetí carmesí, mantell de cetí blau brodat, gonella sens mànegues, camisa), malalties (orrible malaltia de càncer, mal de poagre, lebrosia, foch en la cama, malaltia de febres), professions (lavanera, capellà, cavaller, cirurgians), etc. Aquest vocabulari ens aporta una valuosa informació sobre la vida i els costums de l'època. Es mostra, a més a més, una preferència clara per algunes formes típicament valencianes, fet que s'observa en la utilització de termes com ara: bàlsem, acaminar, purna, etc.

A banda de la coexistència de formes lèxiques cultes i populars comprovem que, també des del punt de vista de l'anàlisi morfològica, s'alternen solucions del llenguatge culte amb altres que evidencien fórmules típiques de la varietat valenciana local (Ferrando 1993: 167). Així, els demostratius apareixen sempre en la forma reforçada (aquesta, aquests); el perfet d'indicatiu de veure és sempre véu (i no viu); la 2a persona d'indicatiu del verb ser és est (i no eres); fa un ús regular de la conjunció final (perquè), etc. Tanmateix, veiem trets propis de la variant valenciana: s'alterna la forma del sufix incoatiu en -esc i en -isc, presentant, a més, una palatalització gràfica que sembla denotar una realització fonètica particular: partexques, merexques, mereixques, segueixqua, vixqué, etc. S'observa també una alternança entre les solucions gràfiques baxa / baixa, matexa / mateixa, però sembla que s'evidencia la preferència per les formes sense i: dexa, aquexa, etc. Aquesta oscil·lació, però, podria ser exclusivament gràfica i no denotar una realització fonètica particular. Prefereix els substantius amb la forma en -ea molt característics del valencià: bellea, fortalea, granea, riquea, infantea, etc., a excepció del mot saviesa, únic en què utilitza la forma en -esa. Usa la preposició ad davant dels demostratius: a d'aquesta, a d'aquells, tret que esdevé característic en el nostre autor. Només empra una forma del numeral dos, sense diferència de gènere: dos parts, dos corones. Fa un ús sistemàtic de la preposició composta per a en tots els contextos; presenta de manera sistemàtica la preferència pels plurals en -ns característics del valencià: vérgens, hòmens, jóvens, vérmens.

inici

presentació

qui som

enllaços