Arrere - Libre de caça, Libre de animals de caçar

biblioteca

 

[fitxa] [text]

 

LIBRE DE CAÇA, LIBRE DE ANIMALS DE CAÇAR.
UNA APROXIMACIÓ LINGÜÍSTICA

Antoni Mas i Miralles

1. INTRODUCCIÓ

Aquesta aproximació lingüística correspon a l'estudi de la primera part del text del Llibre de caça, que editem en aquesta fase del treball parcialment. El text presenta unes característiques significatives que es manifesten al llarg de tota l'obra; hem volgut fer una aproximació detallada als primers 30 fulls del manuscrit que evidencien amb prou claredat aquestes característiques. En un futur elaborarem un estudi més extens sobre l'obra completa.

 

2. ESTUDI LINGÜÍSTIC

2.1 Les grafies

2.1.1 Les vocals

a) La conjunció e/y

Al llarg del text trobem gairebé sempre la grafia e com a conjunció copulativa. Aquesta és una clara mostra de romanalla lingüística, ja que és la grafia utilitzada per la llengua catalana en els registres formals durant els primers segles en què apareix el català com a codi escrit. Això no obstant, també hi descobrim en un únic cas, l’aparició de la grafia y per a aquesta mateixa funció (Y, si us vol esperar, posau-li la llonga benot sinplament).

b) La grafia y

Al marge de la funció com a conjunció copulativa assenyalada en l'apartat anterior, també hem d'afegir la realització d’aquesta grafia y grega per a representar el pronom adverbial i la semivocal en els díftongs formats per ai (fayçons, aytal, gayre, may, afaytar, spay, aygua, etc.) i ui (cuyxes, cuyro, huyt, etc.). També hem d'afegir l'ús d'aquesta grafia amb funcions consonàntiques i no ja vocàliques, en mots com sglaye i raya.

 

2.1.2. Les consonants

a) Les grafies de la s- líquida

En un bon nombre de paraules del text enregistrem la grafia de la s líquida inicial de mot. La pervivència encara d'aquesta grafia es deu a l'ús de cultismes, ja que, en un primer moment, s'escrivien sense la vocal e algunes paraules a fi de respectar la seua etimologia llatina, i més tard, aquesta raó etimològica provocà igualment l'ús d'aquesta grafia en paraules on no corresponia. Així hem trobat la s líquida en mots com: sparver, scollat, strets, sblanquides, sglaye, special, etc.

b) La grafia l-

En termes generals gairebé sempre trobem la grafia ll inicial de paraula per al fonema lateral palatalitzat, com lloure, llaminadures, llarg, lluny, lligat, llímpio, etc. però, tot i això, encara hem trobat restes de la grafia l- per a aquest fonema. Es tracta d'una antigalla ortogràfica que perdura en el segle XV i encara es mantindrà durant el XVI i XVII en documents de caràcter conservador. Cal considerar aquesta grafia com un cultisme més dels mots que es resignen a abandonar formes arcaiques procedents del llatí. És el cas de la paraula loch, larga, lonch, loca, libre, etc.

c) La grafia ch

El fonema palatal africat sord es representa gairebé sempre amb la grafia ch. En aquest cas l'aparició de la grafia es podria justificar com una possible interferència gràfica del castellà vindria facilitada per la necessitat de no interferir amb la grafia del fonema prepalatal fricatiu sord. Així enregistrem aquesta grafia ch tant a inici de paraula (chich) com en posició medial (llechó, enpachat, percha). En canvi aquesta possibilitat de confusió no es produïa en situació de final de paraula ja que, en aquest cas, el català feia ús de la grafia -ig, com per exemple els mots mig, enmig, enuig, desig, etc.

d) La grafia h

Normalment l'ús d'aquesta grafia de la h muda respon a les seues funcions etimològiques, llevat d'algun exemple com hobrir, hombra, huna, on no correspon aquest ús. En canvi, en altres casos trobem una h antietimològica, en són exemples mots com ora i ortes. També una altra de les funcions d'aquesta grafia la trobem quan l'autor vol separar un grup vocàlic, encara que aquest grup no forme diftong, així hem trobat els mots coha, rahors, rahó, traheu, vehat, pahor , veheu, avehe, etc.

 

2.2 Els fonemes

a) Oscil·lacions vocàliques

No són molts els casos d'oscil·lacions vocàliques que enregistrem en aquest text. Possiblement l'adscripció d'aquest document a les coordenades del català occidental, justificaria aquest nombre tan reduït de vacilacions. Tan sols remarquem l'abertura de la vocal e en els mots asperts i simplament, mentre que per l'altre costat aquesta mateixa vocal es tanca en els mots nirvis i midecina, oscil·lacions degudes segurament a raons etimològiques. També tenim l'abertura de la vocal i en els mots tèbea, sovent i hopenió, mentre que en la resta d'oscil·lacions intervé la vocal o com en escura, l'abertura en el mot soporta i el tancament en ubert i cubertores, tal com segueix la parla actual del sud valencià.

b) Pronom àton /u/

Ja detectem en el text que estudiem, la pronúncia del pronom àton en posició proclítica amb la vocal velar tancada, tret dialectològic que avui dia també reprodueix la llengua actual. En són exemples les oracions següents: no u vol fer per son delit, que no u vegen lo pare ne la mare, que no u porà soportar natura de l'ocell malalt.

c) La velarització /w/

Un altre fenomen a ressaltar d'aquest text és la introducció de l'element velar /g/ davant de la semiconsonant /w/. Aquest tret clarament dialectal s'estén, majoritàriament, en els parlars valencians i també en els parlars castellans que han estat en contacte amb el català (Ferrando, 1989: 80.). Possiblement, l'aparició d'aquest fonema velar es deu a la intencionalitat de reforçar la semiconsonant inicial de paraula /w/, tot i que en opinió d'A. Ferrando (1984: 101), més que un reforçament fonètic de la semiconsonant és tracta d'una «mera habitud gràfica». Tot i això, J. Colomina (1985: 169) és de l'opinió que l'aparició d'aquesta velar respon a un cas d'ultracorrecció, ja que en algunes zones del parlar de la comarca del Baix Vinalopó es perd aquesta consonant velar en mots com /iwal/, /ajwa/, etc. (1985: 169). Aquesta velarització es desenvolupa sobretot a inici de paraula, i és en aquesta posició on hem trobat l'exemple del numeral güit.

d) El fonema prepalatal fricatiu sord /∫/

En l'actualitat aquest fonema es representa en la llengua catalana per mitjà de dues grafies: x o també pel dígraf ix. Sabem que històricament aquest fonema té la seua gènesi a partir de la palatalització d'uns determinats grups consonàntics de la llengua llatina i que es va desenvolupar tant en català com en la resta de les llengües romàniques. Pel que fa a l'evolució d'aquest fonema, existeixen dues hipòtesis que expliquen la dualitat fonològica. D'una banda, hem d'assenyalar que tant A. Badia (1981: 205) com J. Rafel (1978) creuen que el procés es va iniciar en la producció difònica i es va reduir posteriorment: j∫ > ∫. En canvi, la segona hipòtesi, plantejada per E. Alarcos (1983: 99), proposa que el procés seria exactament el contrari: en un principi hi havia una producció monofonemàtica i després va passar a difonemàtica: ∫> j∫. Aquest lingüísta creu que l'element semivocal va aparéixer posteriorment com un gradual entre la vocal i la consonant palatal

Sobre la distribució d'aquest fomena, ha estat E. Casanova (1990: 52-55) qui ha proposat una hipòtesi a fi de poder justificar la realització dialectològica en els dos blocs catalans, l'oriental i l'occidental. En primer lloc, E Casanova ha descartat que aquesta dicotomia tinga l'origen en el «diferent substrat o a la distinta operativitat del substrat en català oriental i en occidental», i també descarta la possibilitat d'una major o diferent influència de gent d'Occitània. A continuació, creu que les raons que explicarien aquesta dicotomia s'han de buscar en qüestions internes i externes del sistema lingüístic, així s'ha de tenir en compte l'evolució fonètica d'aquest fonema, d'una banda, i factors sociolingüístics, d'altra. Pel que fa a les raons internes, E. Casanova assenyala que l'esmentada dicotomia fonètica és conseqüència de la distinta actuació de la iod + s provinent dels grups CS, SCe,i, STY. Així considera que a zones del català occidental la iod no palatalitza la consonant s —i per tant es produeix el resultat /is/— o la palatalitza feblement, i com a causa es manté encara la realització difònica /i∫/. En tots dos casos hi ha una escissió d'aquest fonema. Al català oriental en canvi, la iod sí que palatalitza la consonant s i, conseqüentment, entre els segles IX i el XIV, sols hi ha un fonema com a conseqüència del procés de coalescència (J. Rafel, 1978). D'altra banda, pel que fa a les raons externes, assenyala que el català oriental és una zona «més cohesionada, forta i decidida, amb un centre polític i administratiu fort, amb una història i unes relacions socials distintes de la zona occidental, més innovadora i més en contacte amb altres mons» (1978: 53), a diferència del català occidental, zona «amb una vivència històrica diferent, desconnectada, sense un nucli anivellador com Barcelona, amb molts petits centres, sense una Administració potent, amb la influència, pot ser, dels tolosans» (1978: 54).

A partir de la hipótesis d'E. Alarcos, els escrits dels segle XV, encara que foren escrits en zona occidental, encara no havien incorporat del tot la representació del dígraf i per això la grafia x per a aquest fonema és, a totes clares, majoritària. Això no obstant, no deixen d'aparéixer alguns casos amb el dígraf en paraules com abaixar, depuix, baix, mateix, coneix. Amb aquests exemples, també podem apuntar que hi ha un element lingüístic que afavoreix l'aparició del dígraf, en concret la posició final de la paraula, context que podem observar en tots els mots a excepció de l'exemple abaixar.

e) La pèrdua de l'alveolar en el grup –esa

Una altra característica de la llengua medieval era la pèrdua de la consonant dental dels mots formats amb el sufix llatí –ITIA. Es tractava del morfema –esa que s'encarregava de substantivar alguns adjectius. Així al llarg del nostre text trobem les formes flaquea i bravea.

f) La palatalització del grup /sk/

Al llarg del text detectem un altre fenomen fonètic a ressaltar. Ens referim a la palatalització de la s davant la consonant velar k, en un clar exemple d'assimilació consonàntica per aproximació de la sibilant cap al punt de la velar. Aquest tret dialectològic és general en la variant valenciana. Des del punt de vista gràfic, aquest fenomen es manifesta ja, si fa no fa, en els documents valencians del segle XV. Hem d'apuntar que aquesta velarització es produeix només en les formes verbals, com podem veure en els exemples: naxcut, seguexca, ixquen, enbravexqua, naxqueren, ixqua, etc. ja que no sembla afectar els substantius, tal com podem observar en els mots com muscle, fresca, cascavells, cascarets, viscor o casca, per exemple.

g) El grup QUA

Tot i que la grafia d'aquest grup es manté en mots com quatre, qualsevol, quant, etc., en canvi desapareix la semivocal en mots com cantitat.

h) El grup dental + l

Al nostre text trobem la geminació de la consonant palatal tant dels grups derivats T'L, com en els mots espal·les, vel·leu i vel·len, com dels grups derivats de D'L, en exemples com almetla.

i) El grup -RS

Una altra característica de la llengua medieval era la reducció del grup consonàntic a final de mot –RS. En el document que estudiem hi ha diversos exemples que ens confirmen aquesta primera desaparició de la vibrant en mots com: devés, ves lo sol post, envés, llavós, etc.

 

2.2 Morfosintaxi

a) El gènere

En la llengua medieval els substantius abstractes que acabaven en –OREM solien tenir gènere femení. Per això al nostre text enregistrem un exemple amb el mot color (ans aja la pena següent de una color).

b) Els plurals proparoxítons

La llengua antiga va seguir mantenint el grup NS en el plural d'algunes paraules que feien tónica la vocal anterior a aquest grup consonàntic. Són els anomenats plurals proparoxítons que es conserven encara en el català occidental. Així hem enregistrat en el nostre text el mot jóvens i hòmens etc.

c) L'article

Article determinat

Hem d'assenyalar que en la majoria dels casos la forma de l'article masculí singular que enregistrem sempre és la plena lo, forma etimològica derivada d'ILLUM, que podia aparéixer de forma asil·làbica tant per contacte amb la vocal de la paraula enterior com amb la vocal de la posterior. Tot i això, també hem enregistrat els primers casos de les formes reforçades i més modernes que són les que utilitza avui el català en la majoria dels seus parlars a excepció d'algunes zones del català nord-occidental. Així trobem: el ayre, el pelegrí, el primer, etc.

Article neutre

També enregistrem diversos casos amb la forma lo però en aquest cas realitzant la funció d'article neutre. Sembla que en tots els exemples que hi trobem sempre és un article neutre amb la funció de remarcar la intensitat: lo gran de aquell, segons lo gran de l'ocell, lo més que puga.

d) Els possessius

Pel que fa a les formes dels possessius, hem de tornar a ressaltar la convivència en aquesta època dels tres paradigmes. En primer lloc, assenyalarem que tots els casos enregistrats es refereixen a la tercera persona i amb un clar predomini ja de les formes arcaiques (la sua carn, la sua força) davant de les formes reduïdes àtones (vaja a sa guisa, segons sa natura, de sa condició, etc.). També hem trobat, tot i que escassos exemples, formes plenes i més actuals (lo seu falcó, lo seu astor i lo seu ocell). Aquesta presència de les tres formes subratlla de forma fefaent l’evolució de la llengua en aquest període tan important per a la història de la llengua.

També ressaltem l'ús del possessiu per a diversos posseïdors sen l'acompanyament de l'article: vostre astor.

e) Demostratius

Formes reforçades

Totes les formes dels demostratius que enregistrem en el text són les reforçades, fet que hem d'interpretar en clau de formalitat textual, ja que en textos de la mateixa època però menys formals ja solen aportar casos de formes no reforçades.

Els locatius

En el nostre document sembla que es mantenen les formes ací i aquí, amb les diferències que les mantenia la llengua antiga. Així la forma ací s'utilitzava per marcar la proximitat immediata al jo. Al text l'enregistrem en dues ocasions sempre davant de l'adverbi avant: e seguits d'ací avant la regla següent, E d'ací avant, poch a poch, abaxau-lo. Mentre que la forma aquí apareix per indicar-nos la referència anafòrica d'un lloc ja esmentat, en són exemples: e fets-li aquí sos plaers, tro que se'n vaja de aquí, e stats-vos aquí ab ell, etc.

D'altra banda, també assenyalem les formes allà (si no de allà hon caçarets ab ell se vos vendrà a les masades o poblats per pendre).

f) Pronoms febles

Pronom antic àl

Volem assenyalar en primer lloc en aquest apartat l'aoparició de la forma del pronom antic àls equivalent a l'actual pronom indefinit altres (e dau-li-lo hu o lo àls de lo susdit a menjar a l'ocell e fets que y tire bé).

Formes plenes

Igual que hem assenyalat en l'apartat de l'article, les formes dels pronoms febles que observem en aquest text són les plenes, és a dir, les arcaiques i utilitzades per la llengua medieval abans de reestructurar el paradigma dels pronoms febles. Els pronoms que hem trobat es refereixen al reflexiu se (se mengen, se farà de dia, se repartexen los dits, etc.), al pronom en (atant com ne vulla) o al de segona persona del plural vos (vos hi acosteu, vos serà avinent, vos vendrà a les masades, etc.). Només en un cas hem enregistrat un pronom en segona persona del singular i a més amb la forma reforçada, tal i com recomana el paradigma actual (et serà un poch asinplit). Tot i això, també hem trobat dos casos amb el pronom de segona persona de plural amb les formes reforçades que utilitza avui la llengua normativa (us sia, us ha perdut).

Posició dels pronoms

En la llengua medieval, la situació del pronom respecte del verb no seguia les mateixes normes que la llengua actual. En opinió de J. Coromina (1983, 274) la posició enclítica o proclítica responia a qüestions rítmiques de l'oració, tot i que hi ha hipòtesis posteriors que relativitzen aquesta proposta. Al nostre text encara hem enregistrat deversos casos on els pronoms apareixen en posició enclítica: levan-vos gran mal, e serà-li molt bo, tornen-se'n e van-se'n per si matexos a cercar aygua, vol-se llançar, van-se’n, lleven-se i vol-se afaytar.

g) Indefinits

Hem enregistrat al nostre document l'aparició d'un exemple de l'indefinit abduys (abduys menjen axí en terra) forma que molt aviat desapareixerà de la llengua.

Un altre indefinit que trobem al text és la forma antiga qualquer, que el DCVB considera un castellanisme.

h) Relatius: qui/que

Coneixem l'evolució en el català medieval dels relatius que seguien el model primitiu, segons el qual la forma qui realitza la funció de subjecte en l'oració de relatiu, mentre que el model clàssic reservava aquesta forma per a substituir antecedents de persona. El paradigma actual segeuix el model clàssic, però encara hem enregistrat algun cas que segueix el paradigma antic, com en les oracions següents: venen los coltells qui són majors plomes, qui són les majors plomes e ocell qui la té, la barra o percha qui és bona per a tenir qualsevol ocell.

i) Verbs

Les formes de la segona persona del plural dels verbs de la 1a conjugació

Hem enregistrat en alguns documents els morfemes etimològics -am i -au com a morfemes corresponents a les formes de la primera i segona persona del plural del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació. Aquestes formes, habituals del català antic (entengau, pugau, puxau, façau, etc) conviuen amb les terminacions modernes analògiques -em i –eu ( afayteu, talleu, mudeu), tot i que les formes arcaiques són majoritàries en aquest text.

Formes 2a de plural -ts

Una altra variació que hem de ressaltar és la convivència dels morfemes de la 2a persona del plural, ja que enregistrem tant el morfema del català antic -ts (que la puxats tancar e obrir bé, e posats un drap en lo sòl de la dita gàbia, Vos guardats que a hun menjar no·ls donets de dos viandes) al costat de les formes actuals amb el morfema -u (Los podeu dar mantega, Los criau e·ls teniu en la dita gàbia, e·ls volreu traure per afaytar-los)

Formes d'incoatiu

En totes les formes d'incoatius que hem enregistrat en el text sempre estan constituïdes pel morfema -ESC, la qual cosa vol dir també que encara no s’havia estés suficientment en la llengua les formes derivades del morfema -ISC, les formes que avui són generals en tots els parlars valencians.

Velarització

Igualment que hem observat en altres factors, en aquest casos enregistrem formes verbals sense velaritzar encara, tal i com produïa la llengua medieval, al costat d'altres formes que per l'analogia amb les formes del perfet, les formes del present de subjuntiu també va adoptar aquest fonema velar. Per això trobem formes arcaiques com puxau, al costa de les formes velaritzades cullga, s'asega, dega, estrengua, acorega, puga, etc.

Les formes velaritzades del verb ser

Al llarg de tot el text només hem trobat les formes no velaritzades del present de subjuntiu del verb ser. Aquestes formes antigues sia i sien es convertiran més tard en les formes siga i siguen per analogia amb altres formes verbals que es velaritzen en el subjuntiu. Sembla, però que el caràcter formal del text i de la llengua escrita frena aquesta expansió de les formes velaritzades, ja que, com hem assenyalat més amunt, només tenim aquestes formes arcaiques.

Ús dels verb ésser i estar

Sabem que en la llengua medieval el verb ésser actuava com a locatiu, funció que anà perdent a favor del verb estar, tal i com realitzava també la llengua castellana. Tot i això encara hem trobat alguns casos del verb ésser amb aquesta funció antiga acompanyat de pronom o adverbi de lloc: y serà i siats allí.

Formes de futur

Tot i que en el segle XVI les formes del futur i condicional havien deixat de tenir la forma analítica i apareixien ja fusionades les formes de l'infinitiu més les formes de present o condicional, respectivament, del verb haver, encara hem enregistrat alguns dels casos que anomenem separables. Així tenim uns quants exemples on entre les dues formes compostes s'intercala un pronom feble: castigar-se ha, que fer-li ha mal, avear-se ha a ser, etc.

Verb auxiliar ser

A partir del segle XV les formes compostes comencen a preferir el verb haver com a auxiliar, però encara al nostre text trobem algun cas format amb el verb ésser amb aquesta funció de la llengua antiga: que seran naxcuts, siats prop ell, etc.

Perífrasis d'obligació

El català conserva en la seua normativa la perífrasi d'obligació construïda amb la fórmula del verb haver més la preposició de més l'infinitiu del verb Aquesta construcció de la llengua medieval, i que trobem en diverses construccions (quant aja de estar en la barra, la perdiu que allí s'a de cevar) també era compartida per la fórmula haver + a + infinitiu, freqüent en el nostre text en les construccions com les següents: quines han a ésser per a ser bons, cosa que li hajats a fer, ans li haurets a dar poca medicina. Aquesta mateixa construcció, però amb el verb donar, servirà també per a les perífrasis d'obligació: dan a menjar, dan-los a menjar.

 

3) Les preposicions

a) La preposició a

Com ja hem assenyalat en l'apartat de les perífrasis d'obligació, trobem la preposició a en un nombre important de perífrasis que regeixen aquesta preposició davant d'infinitiu, com en posar-la a remullar.

També hem trobat la preposició a davant del relatiu adverbial hon, i que dóna lloc a la construcció que avui consideren vulgar: a cercar aygua a hon se banyen, lligau als caps de la tallada prop a hon basta la pólvora.

b) La preposició en

Volem ressaltar en aquest apartat l'ús de la preposició en amb la intenció d'indicar el matís d'un color. És l'exemple que hem enregistrat en l'oració: les rojors color de flama, tirant en negror en tota aquella forma e manera.

c) La preposció ab

Per norma general la forma d'aquesta preposició és ab, en canvi enregistrem en una ocasió aquesta preposició amb la forma an: e fareu curar vostre ocell matí e ensanir-lo an les plomades.

d) La preposició de

Assenyalem també l'ús de la preposició de amb valor paritiu sense la presència de cap determinatiu en l'oració: dan-los de ocells.

e) Els casos de per i per a

Al nostre text observem l'ús de la preposició per davant d'infinitiu per expressar la finalitat, tal i com seguia la llengua antiga. En són exemples les oracions següents: e per fer-li perdre que no·s debata molt, per traure-li los polls, per adobar-li la nefa farets axí, etc. Això no obstant, també apareix amb certa freqüència les preposicions per a davant d'infinitiu en aquest mateix tipus de funcions, com per exemple: qui és bona per a tenir qualsevol ocell, Si volets bona barra per a tenir lo vostre falcó, és molt sana e bona per a exugar les mans al falcó, etc.

f) Locucions prepositives

La intenció d'aquest apartat és subratllar algunes locucions prepositives que apareixen al llarg del nostre document i que creiem que pel seu interés filològic havíem d'aportar:

  • en mentre: En mentre seran chichs.

  • de si de prop: si veu àguila ho altre ocell major de si de prop.

  • a les vegades: e a les vegades ixen defora.

  • poc a poc: E d'ací avant, poch a poch, abaxau-lo, acostau-vos-hi poch a poch.

  • quant més irà més: que nunqua farà àls, quant més irà més.

  • tant e tant: sperats-lo tant e tant per gran enuig que us sia.

  • de tot en tot: E quant de tot en tot veurets que no vol venir.

  • en manera que: e premets-la bé aquí en manera que tota aquella viscor neixca, en manera que li vole desús, en manera que lo vent ni el ayre no li do en la coha.

  • a tant que: e açò tro a tant que sàpien picar en la carn.

  • a tant com: és e·s deu escusar a tant com puxa que no·l prenga.

  • de breu en breu: e dats-li’n de breu en breu o a tart.

g) Adverbis

Adverbi de mode –ment

Volem ressaltar també en el nostre text l'aparició de dos adverbis de mode correlaitus, al primer dels quals se li afig el morfema –ment mentre que al segon no, tal i com recomana actualment la normativa: E preneu-los destrament e sinpla.

Adverbis

Al llarg del nostre document hem enregistrat els adverbis següents que volíem ressaltar en aquest apartat:

  • pus: No doneu pus de una pebrada, e dau-li’n de quatre a quatre dies o pus tart.

  • anfora: deuen haver los dits astors los ulls grans e exits anfora.

  • defora: e a les vegades ixen defora.

  • sovent: si·ls ne donau molt sovent, fa·ls mal, desencapellau-lo sovent.

  • depux: e, depux, posau-o en lo tallador, depux, prenets la dita carn.

  • asús: no li doneu a menjar res tro asús aja curat.

  • ans: ans li haurets a dar poca medicina, ans que possets lo falcó o lo ocell en la barra a dormir, fets-lo plomar, dexats-lo sacudir ans que l'encapellets.

 

2.3 Lèxic

En aquest darrer capítol d'anàlisi lingüística volem ressaltar els elements lèxics més importants que enregistrem en el nostre document. A tal fi hem dividit el lèxic en tres apartats: en primer lloc, exposarem el lèxic específic referit al tema del text que, com ja sabem, es refereix als textos de falconeria que al llarg del segle XV van sovintejar en la nostra llengua, ja que aquest àmbit gaudia d'un cert prestigi a nivell social. En segon lloc, exposarem el lèxic que per alguna o altra circumstància cal subratllar atenent a l'interés lexicogràfic particular per tractar-se de localisme, arcaismes o altres mots. En tercer lloc, volem deixar un espai també per assenyalar la quantitat de castellanismes que trobem al llarg del text, ja que, tot i tractar-se d'un document del segle XV podia estar influït pel castellà bé per les còpies utilitzades per l'autor per redactar aquesta obra o per coneixença del mateix autor d'aquesta llengua que en certs àmbits ja havia entrat en contacte amb el català. Hem d'afegir també que les definicions que utilitzem per a aquest apartat lèxic prové del DCVB si no indiquem el contrari.

a) Lèxic específic

  • Curall: Piloteta de plomes fluixes, de roba usada o de cotó, abeurada de substàncies medicinals, que els caçadors i falconers donaven als falcons per purgar-los (Que no li doneu plomada ni curall los primers dies tro sus menge ab una poca fam).

  • Escollat: Animal que té el coll nafrat o pelat (e la nefa larga e lo coll prim e lonch, que sia ben scollat).

  • Esplomissar: Llevar les plomes o el plomissó (e allí dexau-lo bé splomiçar ab les loques).

  • Fluixell: Pelussa fina o plomissó dels ocells (Quant auran ja gitat lo fluxell de la persona).

  • Garfer: (preneu-lo e tornau-lo a baxar [...] e faent-li açò, pendrà bé no ser garfer ni cridador).

  • Gorja: Gola, gargamella (e dexau-lo bé plomar e menjar-ne bona gorga).

  • Lloure: Menja que es mostrava als ocells de caça per atreure'ls cap al caçador (e dexats-lo menjar un poch en la carn del lloure en terra).

  • Niench: Del niu. (Los sparvers o astors que hom cria del niu, que hom apella nienchs).

  • Poret: Tumor dur produït en les cames dels animals de peu rodó i dels ocells (que, si són estrets, tantost, ab lo debatre's se li inflen les mans a l'ocell e se li fan porets).

  • Ramenc: (E, axí mateix, per aquesta forma són aguts e són bons dels ramenchs).

  • Saginet: Tros de greix que els falconers donaven al falcó quan aquest hi tornava després de caçar. (e sien bons los saginets, que no holguen mal e, si fer-se pot, sien freschs).

  • Sor: roig. Falcó sor: falcó jove. (e, axí matex, deuen ésser pus desficiosos sors).

b) Particularismes lèxics

  • Agranar: Escombrar (E tenits davall la barra hon a de star de nit lo ocell ben llímpio e agranat).

  • Amor, prendre: Prendre afecte (Per a fer que lo ocell prenga amor ab hom e us vulla bé).

  • Aranyench: Relatiu a l'aranya (e dexau-lo estar axí tant tro que s'enbravexqua com si fos aranyench).

  • Assimplir: Fer més simple, mitigar (quant lo falcó o lo ocell serà ja ben baix et serà un poch asinplit).

  •  Avear: avesar, aprendre (e, axí, l'aveareu a esperar ab ço que pendrà).

  • Benot: Bé, relativament bé. (si pren alguna presa grosa, acostau-vos-li benot).

  • Ca: com en altres mots, aquest també presenta un doblet amb la forma gos (si la prenen los cans, cridau en la mata hon la mete) al costat de l'altra forma (que gats, ni gossos ni fadrins no·ls puxen fer mal).

  • Cas: Esquena del ganivet. El DCVB aporta el mateix exemple d'aquest text. (e traheu-ne una tallada tan prima com un cas de ganivet).

  • Dar: aquesta forma antiga (esmenuats-lo e dau-li-lo hu o lo àls de lo susdit a menjar) es combina amb la més actual de donar (si lo peu li aviets donat, fets axsi lo peu li aviets donat, fets axí).

  • Denejar: Netejar, purificar generalment (quant voldrets dar-li la dita bossa o porga al falcó o a l’ocell per denejar-li lo ventrell).

  • Desvinçar: esvinçar, trencar-se (ajats de qualsevulla de aquestes carns [...], e llevau-li lo greix, e desvinçau-la).

  • Detràs: Tot i que pot semblar un castellanisme, és un mot que s'utilitza en la llengua medieval des de R. Llull (e per detràs la mà entre los dits ara novament se té per millor los astors tinguen les ungles tallades quan cacen, majorment los prims).

  • Eixir: Tipica forma valenciana (que ixqua sancera tota tan ampla com lo dit tros).

  • Ensanir: Tornar sa, guarir. (e fareu curar vostre ocell matí e ensanir-lo an les plomades).

  • Espai: porció de temps (e teniu-lo axí enbolcat spay de mija ora).

  • Estojar: Posar dins un estoig o en altre lloc apte per a la conservació d'una cosa (E, depuix, posau-la en un paper e estojau-la)

  • Gotar: Esguitar de gotes (lo floch davall la coha, un poch gotat de malla grosa).

  • Inflar: Enregistrem al text aquesta forma tot i que en la variant valenciana és més comuna la forma unflar (ab lo debatre's se li inflen les mans a l'ocell e se li fan porets).

  • Jaquir: Deixar. Sembla tractar-se d'un provençalisme. (l'altre ocell que li està desús volant lo cuytarà e li darà tal colp que li farà jaquir la presa).

  • Junc: el nostre text prefereix aquesta forma enlloc de jonc (E deveu-los tenir enramats de [...]dures de rames e de junchs).

  • Llarg de ventre: Anar de diarrea, que defeca sovint (ho volets per alguna cosa que stiga llarch de ventre).

  • Montonet: Diminutiu de muntó. És un mot propi del valencià. (preneu les desús dites medecines e meteu-les en la dita tallada de la carnsalada, totes en un montonet).

  • Nunqua: Tot i que pot semblar un altre castellanisme, es tracta d’un adverbi antic (car pendrà-u en vici, que nunqua farà als).

  • Obtemperar: Obeir, sotmetre's a una cosa manada (puxa obtemperar la força de les medicines o cura).

  • Palm: forma antiga de pam (e que sia la dita aygua tanta que sia un palm en alt en lo dit bací).

  • Pebrada: Salsa feta amb pebre (e fets-li pebrada, dau-la-y en dejú que no haja menjat).

  • Queacom: Quelcom ( e, si vol picar, dau-li a picar en queacom un poch).

  • Ruixar: Arruixar (ruxau-li la cara e la boca ab aygua a glops).

  • Sullar: Sollar. És una forma viva en el valencià meridional (hon se han a seure e a tenir les mans perquè no·s sullen les coes).

c) Castellanismes

  • Grassa: Aquest és un mot que procedí possiblement del castellà (posarets-ho en una tallada ampla de carnsalada de porch de la grassa que ja tendrets), encara que fa doblet amb la forma més genuïna de greix (ajats de qualsevulla de aquestes carns [...] e llevau-li lo greix).

  •  Llímpio: Net. Castellanisme que enregistrem en el DCVB amb un exemple d'aquest text. Actualment és un mot viu en la zona sud del valencià. (e meteu-la·ls en un tallador llímpio e menjarà allí.). Aquest mot conviu plenament amb la forma catalana, tal i com observem en el fragment següent:  allinpiau-li la nefa e la boca de dins, e netejau-la-y. En altres casos, hem d'assenyalar que s'empra la forma netejar com adjectiu i també com a verb (dar-li ets de un cor de moltó ben ubert, e ben svinçat e netejat).

  •  Poquico: Castellanisme que utilitzen altres textos valencians del segle XV, com J. Roig en l'Espill: menja bonito, caga poquico (que li'n doneu algunes vegades, poquico cada vegada).

  • Sombra: (y do gens lo sol hon ells staran, ni calor de foch, sinó ayre per cominal, e sombra).

  • Sútzio: (e quant aquel serà sútzio, que·ls ne mudeu altre)

  • Ventanes: Narius (Que aja la nefa gran e grosa e grans ventanes).

 

4. BILIOGRAFIA

Alarcos, Emilio (1983), Estudis de lingüística catalana, Ariel, Barcelona.

Alcover, Antoni Maria i Moll Francesc de Borja (1930-1962), Diccionari Català-Valencià-Balear, 10 vol., Ciutat de Mallorca.

Badia, Antoni M. (1951) Gramàtica històrica catalana, Ed. Tres i Quatre, València, 1a. ed. en català 1981.

Calveras, Josep (1929-30) «La forma "que" del relatiu català», Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura", II, Barcelona, 1929, p. 185-255, III, 1930, p. 177-243.

Casanova, Emili (1990), «L'evolució del sistema palatal català: una interpretació», A sol post, Alcoi, p. 45-62.

—(1993), «El català dins la Romània: a propòsit del doblet incoatiu ESC/ISC», Actes del XIX Congrès Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, La Corunya, p. 293-315.

Colomina, Jordi (1985), L'alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.

Colon, Germà (1978), El léxico catalán en la Romania, Gredos, Madrid.

Coromines, Joan (1976), Entre dos llenguatges, 3 vol., Curial, Barcelona.

—(1980-90), Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Barcelona.

Duarte, Carles i Alsina, Alex (1984-86), Gramàtica històrica del català, 3 vol., Curial, Barcelona.

Fabra, Pompeu (1980), La llengua catalana i la seva normalització, MOLC, Edicions 62, Barcelona.

Ferrando, Antoni (1989), «La formació històrica del valencià», Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, vol. VIII, València, 1989, p. 399-428.

Martines, Josep (2000), El valencià del segle XIX, Estudi lingüístic del Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.

Mas, Antoni (1994), La substitució lingüística del català (la llengua de l'Església d'Elx en l'edat moderna), Diputació d'Alacant, Alacant.

—(2002), La variació lingüística en les consuetes de la Festa d’Elx, Denes, col. «Francesc Ferrer Pastor, Investigació-9», València.

Mascaró, Joan (1991), Morfologia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona (3a ed.).

Montoya, Brauli (1986a), Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l'Edat Moderna, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.

(1990), La interferència lingüística al sud valencià, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València.

Nadal, J. M. i Prats, M. (1983), Història de la llengua catalana. Dels orígens fins al segle XV, Edicions 62, Barcelona.

Par, Alfons (1926-31), «"Qui" y "Que" en la Península Ibérica», Revista de Filología Española, XIII, 1926, p. 337-349; XVI, 1929, p. 113-147; XVIII, 1931, p. 226-234.

Rafel, Joaquim (1978), «Escisió i coalescència fonemàtiques: precisions teòriques», Estudios ofrecidos a Emilio Alarcos Llorach, Universitat d'Oviedo, Oviedo.

Sanchis Guarner, Manuel (1963), Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII, Institució Alfons el Magnànim, València.

—(1980), Aproximació a la història de la llengua catalana, Ariel, Barcelona.

Segarra, Mila (1985), Història de l'ortografia catalana, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1985.

(1987), Història de la normativa catalana, Biblioteca Universitària, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Sola, Joan (1972), Estudis de sintaxi catalana, 2 vol., Edicions 62, Barcelona.

(1977), Del català correcte al català incorrecte, Edicions 62, Barcelona, p. 145-148.

(1991), Episodis d'història de la llengua catalana, Barcelona.

Todolí, Júlia (1991), «Els clítics pronominals a les comarques d'Alacant: interferència lingüística del castellà?», Actes del IX Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Alacant, 1993.

Veny, Joan, (1971), Regiment de preservació de pestilència, Diputació de Tarragona, Tarragona.

(1978) «El valencià meridional», Estudis de geolingüística catalana, Edicions 62, Barcelona, p. 203-245.

(1983), Els parlars catalans, Moll, Palma de Mallorca.

 

 Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons

 

inici

presentació

qui som

enllaços