Arrere - Biblioteca

biblioteca

 

Títol

[La correspondència entre Bernat Fenollar i Isabel Suaris]

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons

 
Autor Bernat Fenollar, Isabel Suaris
 
Manuscrit

ms. 210 de la Biblioteca Històrica de València, conegut com O1 o com G, quadern b, foli 22r i v, o també 496r i v., es tracta dels primers fulls del quadern.

Edicions modernes

Cahner, Max (1977), «Debat epistolar entre Bernat Fenollar i Isabel Suaris», Els Marges, 10.

Ferrando, Antoni (1982), «Un precedent del bilingüisme literari valencià: la tertúlia d'Isabel Suaris a la València quatrecentista», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXVIII (1979-1982), p. 105-131.

Garcia Sempere, Marinela (2004), «La correspondència amorosa entre Isabel Suaris i Bernat Fenollar»” en Carles Cortés et al. (eds.), Epístola i literatura, Alacant, València, Denes, p.93-100 i 443-445.

 
Editor digital Marinela Garcia i Sempere (2009)
 
La nostra edició

Hem preparat l'edició seguint el manuscrit únic que la conserva (ms. 210 de la Biblioteca Històrica de València) i hem tingut en compte les edicions de Cahner i de Ferrando. En la visualització, el lema correspon a la nostra edició. El número 2 a la lliçó del manuscrit sense les correccions que hi hem fet, i el número 3 a l'edició de Ferrando.

 
Contingut

La primera intervenció correspon a Fenollar. Respon Suaris i clou l'intercanvi la segona carta de Fenollar. La carta de Suaris és interessant perquè, a pesar que es conserven en la literatura catalana altres mostres de cartes amoroses en el segle XV, aquest és l'únic cas en què hi ha la resposta de la dama. Es podria pensar que es tracta d'un artifici literari, però en altres poemes dedicats a Suaris hi ha referències que semblen indicar que que ella mateixa responia les qüestions a ella dirigides, que afirmen que era una dona sàvia i que tenia molta habilitat en els debats; per tot això, podria ser que la resposta fóra de la dama.

La primera carta, amb una retòrica amorosa cortesana, ens mostra un amant sotmés als desitjos i a la voluntat de la dama, a qui estima amb cos i ànima. Se situa en un plànol d'inferioritat amb expressions com: «mes poch avisades paraules», «mon poch dir», «ignorant», «mal ordenades cobles». Recursos com les comparacions bèl·liques, el verbo in fondo, les exclamacions retòriques, «senyora de la vida mia!», augmenten aquest to per arribar finalment a demanar que ella li mane el que vulga, que ell ho complirà per atényer la glòria que s'aconsegueix en servir-la, usant ara vocabulari propi de la religió. La referència a una tercera persona que ha portat la carta, i a les cobles, ens fan pensar en altres cartes i en possibles poesies relacionades.

La segona, de la dama, explica els problemes que ella té per complaure el seu interlocutor. Ací desapareixen els elements retòrics del tractament cortesà de l'amor. D'una manera clara, sense embulls, diu que ha de mirar pel seu honor i que les seues ocupacions li impedeixen acceptar el que ell proposa. A més, fent referència a uns versos amb el terme «rim», creu que ell mai hauria complit el que ella vol. Només observem la repetició dels termes relacionats amb creure i creença, termes com «claredat» que reafirmen la voluntat d'ella, i alguns castellanismes com «afear». Per altra banda, termes com «afalagar», i expressions com «no us puch plaure», semblen voler dir que ella vol complaure'l però no pot. Aquest suggeriment pot ser el que motiva l'interlocutor quan respon en la tercera carta.

Fenollar continua amb la retòrica cortesana i amb referències ausiasmarquianes: ara, barrejant el to retòric amb un altre nivell de llengua, explica que no és impossible que es posen d'acord si tenen tots dos bona voluntat. Les primeres frases usen una sèrie de referents a la retòrica amorosa cortesana: vol aconseguir d'ella «lo semblant», la fortuna no el porta a bon port, i la seua voluntat no minvarà. Així, amb aquestes frases de to ausiasmarquià i amb la retòrica ampul·losa que suggereix el terme «fúria», comença una nova carta, fent referència, una altra vegada, a la seua submissió cap a l'estimada i acaba el primer paràgraf demanant perdó si l'ha ofesa en alguna cosa, amb tres frases amb el verbo in fondo, amb referència a la crueldat (registre cortesà) i a la glòria (registre religiós). Aquest començament, amb un estil tan diferent del de la carta de la dama, a més, introdueix un altre element literari; l'autor utilitza molts dels termes usats en la carta anterior per a respondre. En farem una enumeració:

Suaris: Esperiença, juhí, errat, ordenades intencions, honor, conaxença, virtut, de cada hora, afalagar, impossible, plaure, esguarts, plaure-us, penitència sens peccat, fahenes, delit, crehença.

Fenollar: conoxença, delit, plau, desplaure, impossibilitat, esguarts, penitència sens peccat, fahenes, intencions, juhí, virtut, afalachs, de cada hora, impossible, esperiència, ordenar, erra, ordenau, delit.

Els dos paràgrafs següents són una resposta a la carta, molt menys retòrica que el començament, en què explica que tot es pot arreglar, que si ella no pot anar a veure'l ho pot fer ell i «solets nos entendrem»; així, amb un to molt realista, diferent del cortesà que el caracteritzava, li recorda que «l’espiritual sens lo temporal longament durar no pot ni menys amor que·l toch no y sia». Però, a pesar d'aquest canvi de to, més natural i realista, continua reforçant les seues afirmacions en versos de to marquià. En aquesta part de l'epístola els elements retòrics cortesans tenen menys força, però hi ha una major concentració del recurs de reprendre les paraules de la dama i usar els mateixos termes.

L'últim paràgraf, després de proposar amb un to mes clar i planer la possible solució, torna al retoricisme literari i torna a mostrar-se submís, al servei de la dama, a qui obeirà fins al límit, a qui estimava abans d'acabar-la de conéixer, i deixa la ploma amb una quarteta final, cosa també molt freqüent en altres obres literàries.

 
Bibliografia

Garcia Sempere, Marinela (2004), «La correspondència amorosa entre Isabel Suaris i Bernat Fenollar» en Carles Cortés et al. (eds.), Epístola i literatura, Alacant, València, Denes, p. 93-100 i 443-445.

Garcia Sempere, Marinela, «La correspondència amorosa entre Isabel Suaris i Bernat Fenollar; algunes puntualitzacions», dins Armando López Castro y Luzdivina Cuesta Torre (eds.), Actes de l'XII Congrés Internacional de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval (Universidad de León, 2-24 de setembre de 2005), León, 2007, p. 581-588.

 
Autor

Bernat Fenollar era prevere, i tot i que la seua data de naixement se situa cap a 1438, segons algunes dades recents podria haver nascut cap a 1420 Era fill del batle de Penàguila i nebot del notari Jeroni Fenollar. El 1448 figura com a beneficiat de la parròquia de sant Esteve. En 1451 permuta el seu benefici per un altre en la Catedral de València. Va exercir els càrrecs de beneficiat, domer i sotsobrer de la catedral de València. El 1467 el Capítol de la Seu de València el nomena sotsobrer —ja aleshores era beneficiat domer—, lloc que ocupa fins a 1490. El setembre de 1479 fou inscrit com a «escrivà de ració» i «capellà e mestre de capella» del rei Ferran el Catòlic, i el desembre del mateix any com a «lloctinent d'almoiner». El 1490 apareix la darrera menció com a sotsobrer de la catedral de València.

La seua habilitat en la versificació i la seua capacitat de convocatòria li valgueren un prestigi gran en la seua època i que es mantingué molt de temps. En opinió de Ximeno (1747, I, 64) «Sacó à luz muchas obras en verso valenciano, que fueron muy celebradas, assí por lo juizioso de ellas como por el donayre, y erudición con que las viste». Francisco Cerdà i Rico en les Notas al canto del Turia (1778) diu que «Fenollar fue amigo de Ausias March, y muy semenjante en el ingenio y numen poético, como se muestra por sus obras escritas con mucho donaire y agudeza» (p. 317), notícia que recull Just Pastor Fuster (1827, I, 51) quasi amb els mateixos termes «Y muy semejante al mismo en el ingenio y numen poético», i que ja donava Escolano en la Història de València.

Alguns autors afirmen que era subsíndic de la ciutat de València el 1503, però Martí Grajales fa veure que aquesta notícia no és certa. Encara que el 1510 un mossén Fenollar era elegit per a ocupar la càtedra de Matemàtiques de l'Estudi General de València, no podem saber amb certesa si es tractava de l'autor o d'un nebot seu ja que en aquesta data Fenollar devia tenir una edat molt avançada. Va morir el 28 de febrer del 1516.

Referències

Cerdà i Rico, F. (1778) Notas al canto del Turia, Madrid (facsímil a París-Valencia, 1979).

Martí Grajales, F.(1927) Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas que florecieron en el reyno de Valencia, Madrid.

Pastor Fuster, J. (1827) Biblioteca Valenciana, 2 volums, València (facsímil a París-Valencia, 1980).

Ximeno, V. (1747) Escritores del Reyno de Valencia, València (facsímil a París-Valencia, 2 vol., València, 1980).

   

 

inici

presentació

qui som

enllaços