Arrere - Biblioteca

biblioteca

 

Títol

Flos sanctorum romançat

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons

 
Autor anònim (traductor) / Jacobus de Voragine (autor original)
 
Edició Barcelona, 1494, Johan Rossenbach
 
Signatura

Biblioteca Nacional de Madrid, I-2000; Biblioteca de la Universitat de Barcelona, inc. 687.

 
Editor digital Hèctor Càmara i Sempere
Carme Arronis i Llopis
 
Altres edicions

La Biblioteca del Seminari Episcopal de Barcelona conserva un altre incunable del Flos sanctorum (inc. 58), del qual no coneixem ni la data d'edició ni l'impressor pel mal estat de conservació. Diversos estudiosos han donat noms d’impressors, llocs d’edició i dates diferents, sempre entre interrogants: Johannes Trechsel, Lió, ca. 1490-1494 (García Craviotto); Lope de la Roca, València, 1496 (Vindel); Pere Hagenbach, València, 1496 (Ribelles).

 
La nostra edició

La nostra edició es fa en base a la transcripció del testimoni I-2000, encara que en els casos de dubte s'ha consultat el testimoni de la Universitat de Barcelona. Ací editem dos dels capítols dedicats a les festivitats de la Mare de Déu, el de l'Assumpció i el de la Nativitat de Maria. No hem afegit l'aparat crític, que s'incorporarà en breu.

 
Descripció

Es tracta d'un incunable de 349 folis amb text de lletra gòtica distribuït en dues columnes. Les caplletres estan decorades amb motius vegetals (no totes, algunes només tenen la lletra de guia) i conté multitud de gravats, que apareixen davant de cada capítol representant el sant o la festa a la qual està dedicat, encara que molts es repeteixen. L'imprés conté 41 quadernets numerats alfabèticament, de quatre bifolis cadascú.

 
Contingut

L'incunable conté una traducció al català de la Legenda aurea de Jacobus de Voragine, obra escrita cap al 1264 que recull una quantitat considerable de vides de sants i d'episodis de la vida de Crist i de Maria ordenats a partir del calendari litúrgic. La traducció catalana es remunta a finals del segle XIII i s'ha conservat en cinc manuscrits complets dels segles XIV i XV (el més conegut és el ms. 44 de la BNF, amb el títol de Vides de sants rosselloneses), en els dos incunables que hem citat i en sis impresos del XVI.

 
Bibliografia

Balaguer, Andreu (1881), «La traducció catalana del Flos sanctorum comparada per medi de dos diferents textos», Revue des Langues Romanes, 19, p. 56-60.

Biteca-Bibliografia de Textos Catalans Antics [en línia], University of California, agost 2006,
http://sunsite.berkeley.edu/Philobiblon/proleg.html [consulta: 18-10-2006].

Varazze, Iacopo da (1998), Legenda aurea, 2 vols., Giovanni Paolo Maggioni (ed.), Florència, Sismel - Edizione del Galluzzo.

Vives, Josep (1962), «Un llegendari hagiogràfic català», Estudis Romànics, x, p. 255-271.

Voragine, Jacques de (2004), La Légende dorée, edició a càrrec d’Alain Boureau, Gallimard, col. «Bibliothéque de la Pléiade», Lonrai.

Voragine, Jacobus de (1977), Vides de sants rossellonesses, Ch. S. M. Kniazzeh, E. J., Neugaard i J. Coromines (eds. i intr.), Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.

Voràgine, Jaume de (1976), Llegenda àuria, Nolasc Rebull (ed. i intr.), Olot.

 
Trets lingüístics

Els capítols que editem del Flos sanctorum romançat presenten una llengua molt formal amb una considerable influència de la sintaxi i del lèxic llatí per tractar-se d’una traducció al català d'una obra llatina de temàtica religiosa i d’ús paralitúrgic i devocional. Podem destacar les característiques següents: ús de consonants dobles (-pp-, -ff-, -cc-, -nn-), ús recurrent del grup llatí -tio en lloc de -ció (assumptió), representació del fonema lateral palatal amb una sola l (loch), ús de la s líquida (spirit), representació del fonema palatal fricatiu sord x sense el suport vocàlic de la i (exir), ús de la grafia h per a separar grups vocàlics (vehia) o per reemplaçar alguna grafia etimològica (prehicar). Ús de les formes plenes de l’article (lo) i de les reforçades dels demostratius (aquest, aqueix), ús del relatiu en la majoria de casos amb qui per als nominatius i que per a l’acusatiu. La primera persona del singular del present d’indicatiu apareix sense desinència, la segona persona del perfet simple apareix amb la desinència –ist, el futur i el condicional apareixen sense la d epentètica, la primera i la segona persona del plural del present d’indicatiu acaben en -am i -au, la tercera persona del perfet apareix amb la forma dix i el verb ser fa funcions d’auxiliar. Finalment, el lèxic es caracteritza per l'ús de cultismes i llatinismes.

   
Capítols

«La nativitat de Jesuchrist»

«Com nostre Senyor aparegué als tres reys d'Orient»

«La annunciació de la Verge Maria»

«De la resurrectió de Jesuchrist»

«La assumpció de la Verge Maria»

«De la nativitat de la Verge Maria»

«La vida de la benaventurada sancta Katherina de Sena»

 

 

inici

presentació

qui som

enllaços