biblioteca

Títol

 
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons

Edició facsímil de la de 1510: La vida de sant Vicent Ferrer, Vicent Garcia Editores, València, 1994. Antoni Ferrando Francés, «La vida de sant Vicent Ferrer de Miquel Péreç», Bibliofilia antigua. Estudios bibliográficos, 2 (1993), 155-190.

Hem partit de l'únic testimoni conservat de l'edició antiga de 1510 que es conserva, actualment a la Biblioteca Històrica de València.

La vida de sant Vicent Ferrer es conserva relligada amb altres impressos, incunables o rars, en el volum conegut amb el nom del Natzaré.

L'obra de Peres és una traducció i reelaboració parcial de la biografia del sant valencià compilada per Ranzano, probablement escrita amb motiu de les actes de canonització.

Ferrando Francés, Antoni (1983), Els certàmens poètics valencians, Institut Alfons el Magnànim, València.

Ferrando Francés, Antoni (1993), «La vida de sant Vicent Ferrer de Miquel Péreç», Bibliofilia antigua. Estudios bibliográficos, 2, p. 155-190.

Ferrando Francés, Antoni (1996), «El concepte d'escola valenciana aplicat als poetes valencians de l'època de Fenollar: consideracions sobre el seu bilingüisme», Essays in Honor of Josep M. Solà-Solé: Linguistic and Literary Relations of Catalan and Castilian, ed. de Suzanne S. Hintz, Peter lang, Nova York, p. 199-217.

Wittlin, Curt (1994), «Sobre les Vides de sant Vicent Ferrer compilades per Ranzano, Antonino i Miquel Peres: ampliació literària d'extrets escollits en el Chronicon d'Antonino de Florència», en Actes del Vuité Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord-America, PAM, Barcelona, p. 305-332.

Wittlin, Curt (1998), «La Vida de santa Caterina de Sena de Miquel Peres: ampliació literària d'extrets escollits en el Chronicon d'Antonino de Florència», en Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura, 5, p. 5-28.

Miquel Peres és un autor valencià documentat en la segona meitat del segle XV i el primer terç del XVI. Les notícies més precises sobre Miquel Peres ens les facilita Antoni Ferrando (1983) en el seu estudi sobre els participants en Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX.  Les poques dades que es tenen de la seua vida s'extrauen bé de les seues produccions literàries —participacions en certàmens, dates del colofó de les impressions—, bé dels càrrecs públics que va ocupar i que han deixat documentació datada. Una de les dificultats principals que Ferrando fa notar, és que a la València de l'època hi hagué diferents personatges homònims i que a més tenien la mateixa professió de notari.

Sembla que era notari, i que, a més, ocupà càrrecs en el govern de la ciutat, segurament gràcies al favor del rei i del mestre racional Joan Escrivà. El 1488 trobem Miquel Peres elegit «clavari de censals», és a dir, administrador del deute públic de la ciutat, càrrec que el situava com a subordinat del mestre racional. El 1490 Ferran el Catòlic el va nomenar, per manament exprés, escrivà extraordinari de la cúria reial amb caràcter vitalici, en un moment en què hi eren vigents pragmàtiques que prohibien ampliar el nombre d'escrivans. El 1501 li és encarregada, de nou per exprés manament reial, la receptoria inquisitorial, que era sota la jurisdicció de Joan Escrivà, càrrec que mantindrà almenys fins a1517 i que el relaciona directament amb el Tribunal del Sant Ofici. El 1502 va estar proposat, sense èxit, per al càrrec de justícia criminal, però, en canvi, el mateix any va ser elegit administrador de l'obreria de Murs i Valls. L'any 1513 figura al llibre de la Tacha Real d'aquell any com a veí de la parròquia de la Santa Creu, i un any després, el 1514, resulta elegit com a conseller de la ciutat per la classe de jurats vells, el que pressuposa que ja havia estat elegit conseller de la ciutat amb anterioritat. El 1518 i el 1526 —darrera notícia que tenim de l'escriptor— va exercir el càrrec de lloctinent del mostassà de la ciutat. El i el 1520 fou elegit jurat de la classe de ciutadans per la parròquia de Sant Martí.

Si les notícies que ens han arribat dels càrrecs que ocupà ens permeten de situar Peres en el context sociopolític de la València de les darreries del XV i començaments del XVI, de la mateixa manera les notícies de caràcter literari, especialment les dedicatòries i les col·laboracions literàries, ens permeten de situar-lo al bell mig de la burgesia lletraferida valenciana, en relació amb Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Joan Verdanxa, entre altres autors.

Sembla ser el «Miqualot Péreç» que va participar en el certamen de 1474 conegut com Les trobes en lahors de la sacratíssima verge Maria amb la composició Resposta de Miqualot Péreç, en lahors de la verge Maria, tirant a la joya, cosa que ja ens fa imaginar un jove Miquel en contacte amb el cercle d'intel·lectuals valencians del segle XV: Roís de Corella, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Jaume Roig, Joan Moreno, Joan Verdanxa o Narcís Vinyoles.

La primera impressió de la traducció de De la Imitació de Jesuchrist e del menyspreu del món, (Barcelona 1482) la dedica a l'abadessa sor Isabel de Villena, personatge influent en la literatura i la societat de l'època. Del 1499 data la impressió de La vida de sancta Catherina  de Sena, traducció realitzada per precs de Bernat Fenollar i dedicada a les monges dominiques del monestir de Santa Caterina de València; l'obra compta, a més, amb una composició en vers de Narcís Vinyoles, un altre dels personatges importants del poder municipal de l'època i del context intel·lectual. I, finalment, trobem una composició de Miquel Peres en la poesia profana inclosa en la segona edició del Cancionero General de Hernando del Castillo: Demanda feta per Miquel Pérez a  Joan Verdancha, joc literari entre els dos poetes que ens indica la participació de Peres en aquesta mena de jocs literaris.

L'estil de la prosa de Miquel Peres s'adscriu al model de prosa artitzada i cultista emprada per alguns autors de la València de darreries del segle XV, i que es caracteritza per l'ús d'una sintaxi llatinitzant (abundància de subordinació, verbs in fondo); la presència d'una abundant nòmina d'epítets, sèries d'adjectius i de complements verbals i circumstancials; així mateix són ben presents tropos com ara metàfores, al·legories, antítesis, etc. El recurs més característic de la seua prosa és, tanmateix, l'ús de coniugata verba, és a dir, la derivació de paraules d'una mateixa arrel.En Peres es fa evident la voluntat de crear un estil de prosa acurada amb unes determinades característiques, estil que resulta, a més, força homogeni en totes les seues produccions.

inici

presentació

qui som

enllaços