Arrere - Libre de caça, Libre de animals de caçar

biblioteca

 

[fitxa] [text]

 

LA VIDA DE SANT VICENT FERRER DE MIQUEL PERES,
UNA APROXIMACIÓ A LA CARACTERITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Antoni Mas i Miralles

1. INTRODUCCIÓ

Aquest treball és una aproximació a la caracterització lingüística de l’obra La vida de sant Vicent Ferrer del valencià Miquel Péreç. Es tracta d’una obra d’escassa extensió que aquest valencià va traduir del llatí “a valenciana llengua” a partir d’un encàrrec de na Cirera d’Alpont, “muller del margnífich miçer Pere d’Alpont, regent la Cancelleria y del Consell del rey, nostre senyor”. Cal tenir en compte que era normal en aquella època que les dones que pertanyien a la noblesa o a la burgesia es dedicaven a pagar aquestes edicions. Aquesta és la primera obra que encetarà tot el conjunt d’obres hagiogràfiques que a partir del segle XVI tindrà el famós sant valencià en la nostra llengua. La traducció sembla que es realitzà poc abans de 1510, any en què l’obra fou estampada a València.

Segons A. Ferrando, el nostre traductor devia pertànyer a la classe de ciutadans de la ciutat de València, i visqué entre 1450 i 1520. Exercí de mestre de racional i també d’escrivà de la Inquisició al cap i casal. Conjuntament a aquesta hagiografia del sant valencià, Miquel Péreç es dedicà també anteriorment a confeccionar altres tres obres de caràcter religiós i igualment traduïdes del llatí. En primer lloc, tenim la Imitació de Jesucrist de 1482; després, la segona traducció fou Vida de la sacratíssima verge Maria de 1494, i, en tercer lloc, va traduir també La vida de sancta Catherina de Sena el 1499.

Aquest opuscle es conserva a la  Universitària de València. Com ja esmenta A. Ferrando en el seu aprofundit estudi, l’obreta no ha tingut una justa consideració per part dels erudits ni dels historiadors de la literatura, valoració immerescuda ja que l’obra no deixa de tenir la seua vàlua des del punt de vista lingüístic i també estilístic, tal i com intenta subratllar A. Ferrando i que nosaltres volem aquí també reafirmar. Les fonts en què es basà Miquel Péreç foren diverses. Primerament, la font bàsica del nostre traductor fou l’obra de l’arquebisbe de Florència, Antonino Pierozzi, Pars tertia del Chrnicon. En segon lloc hem d’esmentar també la Vita sancti Vicentii Ferrerii del dominic sicilià Pietro Ranzano, com també la Vita sanc Vicentii confessoris de Francesco Castiglione. En últim lloc, no podem descartar tampoc la influència d’algunes altres obres i de la tradició local que al voltant del sant més important que va donar el cap i casal produí el poble valencià. D’aquesta manera, la importància d’aquesta obra rau també en el fet que ens proporciona la visió que del sant tenien els valencians de principi del segle XVI.

Aquesta obra consta d’una dedicatòria inicial i de dotze apartats, d’extensió força irregular, i que succintament passem a exposar a continuació. El primer fa referència als fets miraculosos que envoltaren la gestació i les dades biogràfiques més importants del sant. A continuació, en el segon esmenta els efectes dels seus sermons i anuncia la vinguda de l’Anticrist. En el tercer, narra la superació de la temptació de la carn i els mètodes que hi utilitza. Després, en el quart, narra les profecies que fa el sant. En el cinqué, esmenta l’aparició que tingué de  Jesucrist. En el sisé i en el seté trobem sengles oracions recomanades pel sant. Al huité, narra els miracles que realitzà en vida. Després, en el nové, es resumeix el seu testament espiritual abans de morir. En el desé, es reprodueix l’oració que digué quan era malalt. Mentre que l’onzé recull les paraules pronunciades abans de morir. Finalment, en el dotzé, es fa referència als miracles realitzats pel sant després de morir.

 

2. ESTUDI LINGÜÍSTIC

2.1. Les grafies

2.1.1 Les vocals

a) La conjunció e/y

La conjunció copulativa és representada en aquest text tant per la grafia e, de procedència llatina –i que aquí la trobem com una romanalla lingüística– com també per la grafia y.

b) La grafia y

Aquesta mateixa grafia de la y grega, a més de realitzar la funció de conjunció copulativa, també apareix com a semivocal a l’interior de la paraula, com buyda, aygua, cuyta, caygut, etc, i a final, com en spay, remey, etc.

2.1.2. Les consonants

a)  La grafia l-

La grafia de la palatal lateral sonora a inici de paraula és representada sempre per l-. En són exemples mots com latí, lengua, lum, lahors, luminós, etc.

b) La grafia de la s- líquida

Tot i que en la majoria de casos tenim la paraula completa (escriu, escusar, estel, escrua, esdevenidor, espay, escriure, etc), encara resten moltes paraules que comencen per la s- líquida, amb un intent per mantenir el caràcter culte del text. Així trobem mots com strena, spay,, scelerada, stimava, stau, stèril, scrita, speraven, scuretat, stimats, etc.

c) La grafia del fonema nasal palatal

Al llarg de tot el text la grafia ny és l’unica que representa el fonema nasal palatal, així tenim els mots: senyor, Bretanya, Cathalunya, senyal, prenyada, atènyer, punyal, etc.

d) La grafia del fonema palatal fricatiu sonor

En un bon nombre de paraules constatem que la grafia d’aquest fonema fricatiu en situació intervocàlica es representa amb la grafia arcaica –g– en mots com enugat, desigada, miga, etc.

e) Les grafies dobles

Possiblement com una reminiscència gràfica del llatí i amb la voluntat de mantenir el caràcter culte d’un text religiós, trobem en alguns mots la doble grafia, que no sempre responia a raons d’etimologia. Esmentem els casos següents: la doble ff  en mots com officis, affable, difforme, offenses, etc.; la doble cc en mots com peccat, i els seus dervats; la doble pp en mots com supplicar, i els derivats corresponents.

f) La grafia h

La grafia h apareix en aquest text amb les funcions següents:

  • Per a separar grups vocàlics que fan hiatus (traduhïda, parahís, etc.) o no (crehences, lohable, rahons, etc.)

  • Per raons etimològiques la trobem igualment en mots que encara perdura, com humana, història, hòmens, hàbit, etc., com en altres que ja ha desaparegut, per exemple en cathòlic, Jhesús, Cathalunya, theologia, christiana, etc.

  • En altres casos, apareix a inici de paraula, tot i que és antietimològica, per això tenim mots com hun, hon, hirà, hoí, hombra, etc.

  • Finalment, segurament per influència de la grafia -ch final de mot amb valor velar, també tenim anchores.

 

2.2. La fonètica

a) Vacilacions vocàliques

Pel que fa al vocalisme, hem d’assenyalar que no enregistrem cap cas de vacil·lació en les tòniques, i només alguna oscil·lació en les vocals àtones. En aquest cas constatem els casos següents: l’obertura de la vocal palatal i en e en mots com determenat, omelia, trenitat, fengides, etc.; el tancament de la vocal velar, tal i com observem en cubert, cubertes, ubertes, etc.; i el cas contrari, l’obertura de aquesta mateixa vocal velar en exemples com destrohia, etc.

b) El fonema prepalatal fricatiu sord

La grafia del fonema prepalatal fricatiu sord /∫/ es representa en aquest text per mitjà de dues grafies: per x o també pel dígraf ix. La primera grafia és clarament majoritària, i la trobem en situació intervocàlica en mots com axí, nàxer, caxa, vexells, dexar, coxí, baxa, conexem, dexebles, etc., mentre que el dígraf apareix molt estranyament a final de paraula només en els mots següents: puix, baix i mateix.

c) L'assimilació verlar /sk/

Un altre fenomen fonètic a ressaltar és la palatalització del fonema sibilant s davant de la consonant velar k. Aquesta assimilació consonàntica a causa de l’aproximació de la sibilant cap al punt de la velar és avui un tret dialectològic general en la variant valenciana a partir de la documentació del segle XV i de plena vigència en algunes zones. Aquest fenomen l’observem únicament en les formes verbals del subjuntiu com regexca, revixca,  etc., i les del passat simple com vixqué, merexqué, naxqué, ixqueren, etc. 

 

2.3. La morfologia

a) El gènere

Gairebé tot els mots mantenen el gènere que tenen actualment, encara que hem de remarcar els casos següents:

  • El mot costuma apareix com a femení tal i com ho feia en la llengua medieval.

  • També observem com el mot temor, resplandor i error són tractats com a femení, igual que altres que tenen la terminació -or.

  • Trobem l’adjectiu alegra, que és la derivació femenina que en la llengua medieval feien alguns escriptors.

  • La paraula canals l’enregistrem en femení (caygué per les canals on l’aygua a les rodes devalla).

  • Per últim, l’adjectiu fort apareix amb les funcions de masculí i de femení, com ho feia en l’època antiga, per això tenim forts nafres.

b) Els plurals proparoxítons

Enregistrem alguns exemples de plural proparoxítons, és a dir, mots que afegien el morfema llatí NS quan la vocal anterior a aquest grup consonàntic era tònica. En són exemples els mots tèrmens i hòmens.

c) L'article

Sobre les formes de l’article determinat hem d’assenyalar que trobem les formes arcaiques lo i los i les asil·làbiques ·l o ·ls, mentre que no enregistrem cap cas de les formes plenes i modernes.

A més, aquestes formes gairebé sempre funcionen com a article masculí, encara que en altres ocasions, ben escasses, trobem aquest article realitzant la funció de la forma neutra. Per exemple en: lo que demanava, és lo més baix element, Lo que lo gran profeta David testifica, etc. 

Per un altre costat, hem d’afegir que en més d’una ocasió trobem l’article davant de les formes de l’infinitiu, contràriament al que es recomana avui. En són exemples: lo consellar, lo parlar, etc.

d) Els demostratius

Quant als demostratius, hem de ressaltar el fet que només hi apareixen les formes reforçades, i únicament per a indicar els dos graus: aquest, aquesta, aquell i aquella i les formes corresponents del plural.

e) Els possessius

Al llarg del text enregistrem els tres paràmetres dels possessius, és a dir, tant les formes tòniques i àtones etimològiques com les analògiques. Però en aquest punt volem matisar el següent:

  • Pel que fa a les formes etimològiques, només enregistrem les del femení, tant les de singular (sua santa, sua mort, sua virginitat, sua ànima, etc.) com les del plural (sues errors, sues dolçes, sues vertuts, sues làgrimes, etc.)

  • En canvi, de les formes àtones tenim exemples dels dos gèneres (sa casa, sa reverència, sa vida, sa muler, etc. i també sos peccats, sos dexebles, sos marits, sos dies, etc.)

  • Finalment, hem de remarcar que de les formes analògiques només trobem formes del masculí, tant del singular (seu ventre, seu cor, seu cos, etc.) com també del plural (seus devots, seus ulls, seus sermons, etc.).

  • Sobre la forma plena de la segona persona vostra es refereix a un únic posseïdor i apareix també sense article (De vostra consciència).

f) Els numerals

Quant als numerals, només podem esmentar l’aparició de novén, que és la forma antiga d’aquest ordinal (parint al novén mes hun fill de gentil y bella forma).

g) Els indefinits

En aquest text l’indefinit nengun/a apareix com a adjectiu, tal i com reproduïa la llengua medieval (que jamés lo pogué apagar nenguna freda aygua de vanitats mundanes, que nenguna astúcia per l’enemich dimoni fabricada no la y pogué fer perdre, tenint l’esperit adormit que a l'enmalaltit cos nengun exercici donava). 

Són escasses les oracions on apareix l’indefinit altre. Només enregistrem un cas en què va precedit de l’indefinit algún (pensaments de supèrbia, de luxúria, de ira y de algun altre peccat) i altres casos sense article indeterminat (Conexent les discretes madrines que altre fill li restava en lo ventre, y donà-li ab lo matex punyal altre colp en les spatles).

h) Els relatius

Pel que fa a les formes de relatiu, hem d’assenyalar que la forma qui apareix en funció de subjecte de les oracions subordinades adjectives, la funció clàssica (A vosaltres, qui sou refugi y defensa mia; O, senyor Déu, qui en trenitat de presones sou hun verdader Déu) i sempre amb antecedent de persona.  Aquesta forma la trobem en molts casos precedida de l’article (despertar los qui en lo lit de ennegrides culpes dormien, són detenguts los qui en aquesta miserable vida viuen, Lo qui per la terrible set de avaricia era turmentat), d’alguns demostratius (mas aquells qui no volen peccar per no offendre a Déu) o d’algun indefinit (Trameta vostra magestat alguns qui li ajuden), encara que també apareix sense cap element que el precedesca (Foren per los cristians interrogats qui·ls havia fets venir ad aquella sancta sglésia). 

No obstant això, també trobem la forma àtona que, majoritària en tot el text, substituint antecedents de persona (tots los que lo devot sermó hohien, aquell esdevenidor fill que parir sperava, que vinga aquell home que posat en mig del foch no pogué cremar-se) i també de cosa (actes que d’aquest gloriós sant alguns famosos doctors reciten).

En canvi, el relatiu què tonic només hem enregistrat un únic cas (Mirant lo cavaller lo perill gran en què la sua stimada serventa stava).

Les formes qual i els derivats no són molt freqüents al nostre text. Aquestes sempre apareixen precedides per l’article determinat (dos inichs frares del mateix orde de pricadors de la ciutat de València, los quals, […] treballaren ab malicioses astúcies; dos naus grosses, les quals, arribant a la platja, descarregaren forment)  i també amb una preposició al davant (E al rey Ezechies, al qual per lo profeta fon dit que dispongués de la sua casa que lo següent dia morria; jove de edat molt tendra, del qual lo benaventurat sent Vicent dix, per sperit de profecia, que seria lum y resplandor de tota la Itàlia; de armar-vos de spirituals armes, ab les quals lo món, lo dimoni y la carn vençre poguesseu). 

Per acabar ja aquest apartat, hem de ressaltar que la forma on sempre apareix sense cap preposició davant  (entrant per la cambra on lo gloriós sant jahia).

i) Els pronoms

De manera similar al que hem comentat en l’article, en els pronoms tornem a enregistrar només les formes plenes (me, se, nos, vos) i assil·làbiques (·m,  ·s, ·n). Com a formes reduïdes només tenim el pronom 'n. Hem d’afegir en aquest apartat que també trobem les formes vos i us, totes dues en posició proclítica.

En la llengua medieval, la situació del pronom respecte del verb no seguia les mateixes normes que la llengua actual. En opinió de J. Coromina (1983, 274) la posició enclítica o proclítica responia a qüestions rítmiques de l’oració, tot i que hi ha hipòtesis posteriors que relativitzen aquesta proposta. Al nostre text encara hem enregistrat diversos casos on els pronoms apareixen en posició enclítica: levan-vos gran mal, e serà-li molt bo, tornen-se'n e van-se'n per si matexos a cercar aygua, vol-se llançar, van-se’n, lleven-se i vol-se afaytar, etc.

Cal assenyalar l’ús de les formes del pronom complement directe amb funcions de directe com en aquesta oració: anà al sepulcre del gloriós sent Vicent Ferrer suplicant-lo que […] li fos restituhida la vida, tot i que aquest verb pot funcionar amb un indirecte també. O, aquest altre cas, on trobem intercanviat l’ordre dels pronom, primer el directe i després l’indirecte: que donar-lo’m per a sentir tan gran infortuni.

j) El morfema -esa

A partir del segle XVI el morfema -esa, provinent del sufix llatí –ITIA, comença a perdre la consonant alveolar. Per aquesta raó els adjectius que han pres aquest morfema per a convertir-se en substantius apareixen amb les formes legea, vellea, noblea, naturalea, fortalea, avinentea, granea, etc. i també la forma del plural riquees, encara que també hi trobem riqueses.

k) Els  verbs

El morfema -em, -eu / -am, -au

Ja sabem que en la llengua medieval els morfemes etimològics de la primera i segona persona del plural eren –am i –au. Aquests morfemes foren més tard substituïts per les formes analògiques –em i –eu. Al nostre text, hi enregistrem els dos tipus de morfemes, tot i que les formes antigues com  trobam, pugam, pregam, fassam, etc. i vullau, donau, sigau, etc. són majoritàries respecte de les modernes com conexem, creheu, atenyereu, conexereu, etc.

Les formes sense velaritzar

Unes altres romanalles lingüístiques que enregistrem al text són les formes verbals sense velaritzar. En primer lloc, hem d’assenyalar les formes derivades del verb ser, tant les formes fon, de la tercera persona del singular del passat simple, com les formes del subjuntiu sia, sien, etc. i que són les úniques formes que apareixen al text. També trobem les formes de subjuntiu del verb voler sense velaritzar com vulla i vullau.

Les formes del futur i del condicional

L’aparició de formes verbals arcaiques ens justifica que trobem al text formes del futur i del condicional sense la d epentètica entre el lexema i el morfema verbal. Per això hi enregistrem les formes poria, poran, porran, poreu, etc.

D’altra banda, el nostre traductor realitza totes les formes de futur, de condicional i de participi passat a partir del lexema del verb venir, com vengut, venguts, venguda, i del verb tenir, com tengut, tenguts, etc.

Formes antigues d'altres verbs

Aquest text que podem incloure dins del registre eclesiàstic i d’estil més aviat arcaic està ple d’algunes formes verbals antigues. Així hem d’esmentar formes com , grafia de la primera persona d’indicatiu del verb ser (Dona só), o la forma stau (Stau alegre, stimat fill), com a forma de segona persona de l’imperatiu d’estar, o també les formes del verb ir com hirà (que per totes les parts on hirà serà reverit).

El passat simple

Pel que fa a les formes del passat, hem d’assenyalar que totes les formes que enregistrem al nostre text són les simples, tot i que les perifràstiques van aparèixer en la llengua del segle XV com a alternatives a les anteriors. També hem de remarcar, però, que, tot i que les formes perifràstiques van substituir les simples, en algunes zones del sud meridional de la llengua o de l’Horta de València van romandre com a formes vives. Possiblement per això al nostre text, les úniques formes que hi trobem són les simples com seguí, obehí, acompanyà, etc.

Sobre aquest temps verbal, també hem de fer referència a l’aparició en moltes ocasions de la forma del perfet simple dix (li dix la gran passió que per causa de la strema amor que li tenia la turmentava).

El morfema incoatiu

A partir del morfema incoatiu llatí vocal + SK, que en aquesta llengua tindrà un valor aspectual, deriva al català les formes derivades de -ESK i -ISK. Actualment les formes pròpies del dialecte valencià són les derivades del morfema -ISK, tot i que en el nostre text les úniques formes que hi trobem són les derivades de l’altre morfema, considerades avui com a formals. En són exemples les formes verbals com benehexen, feneix, guareix, etc. Un tema relacionat amb aquest morfema incoatiu i l’assimilació consonàntica de l’alveolar el tenim en les formes verbals benehesxch, regexca, etc. Ja que segons E. Casanova (1993) aquesta assimilació que pateixen les formes del subjuntiu seran el primer pas perquè després es convertesquen a les formes incoatives -iSK.

L'imperfet de subjuntiu

Un altre cas de formes verbals dicotòmiques el tenim en les formes de l’imperfet de subjuntiu. Si bé les formes generals de la llengua medieval eren les desinències amb -s-, més endavant les formes amb -r- aniran, a poc a poc, substituint les altres en el dialecte valencià. Però malgrat això, en aquest text totes les formes de l’imperfet de subjuntiu prenen la primera desinència, i per això trobem les formes verbals dexàs, bandejàs, alleujàs, etc.

Els verbs ser i estar

Al llarg de tot el text el verb estar apareix davant de complement de lloc, excepte en aquest cas on trobem el verb ser: que ans que lo món tingués ésser, vós ja éreu.

Les formes auxiliars

Pel que fa a les formes auxiliars, tot i que encara resten exemples de construccions arcaiques amb el verb ser (És estat, era estat abreviat, és vengut, est vengut, són estades, etc.), la tendència és adoptar les construccions ja modernes amb el verb haver (He plegat, he pogut, havia tengut, havia obtés, etc.).

Les construccions condicionals

Hem d’assenyalar que, generalment, aquestes construccions condicionals estan formades per una apòdosi en indicatiu, que bé pot ser un imperfet (Si u tenia, lo que no farien si se humiliaven, etc.) o un present (dix a l’hostaler si tenia algunes coses que menjar poguessen; si ab molta devoció lo supplicau, ell serà lo verdader metge que sanarà vostra gran malaltia), mentre que les apòdosis en subjuntius són bén escasses, en concret amb plusquamperfet (com si jamés hagués tengut alguna malaltia).

Les perífrasis d'obligació

En aquesta obra, les perífrasis d’obligació es realitzaven amb la fórmula haver a + infinitiu (pensau que haveu a morir y que, davant lo jutge universal; haveu a donar rahó de totes vostres obres), o amb la fórmula que avui usen per a les perífrasis de probabilitat, és a dir, deure + infinitiu (Recordar deveu ab studiosa advertència les cruels y eternes penes, Y deveu aprés alçar los ulls de la vostra pensa, axí vosaltres deveu ésser per humilitat baxos).

l) Els adverbis

Assenyalem en aquest punt l’aparició de formes adverbials antigues, sobretot de temps, com jamés (que jamés lo pogué apagar nenguna freda aygua de vanitats mundanes), prest (dix que prest y molt prest seria lo Juhí Final), etc.

Quan apareixen dos adverbis de mode amb el sufix -ment, la norma a seguir és la que recomana actualment la normativa, és a dir, porta aquest sufix només el primer adverbi (Animosament y forçada).

Tot i que la forma de l’adverbi de quantitat és majoritàriament més, també enregistrem en alguns casos la forma mas, com en aquest exemple: mas encara de les orribles penes que en la sdevenidora vida sentir speraven.

Assenyalem, per últim, l’adverbi ultra, amb el valor d''afegir', 'a més de', etc. en aquest exemple: E moltes vegades, ultra la santa missa e altres divinals officis, tot lo psaltiri deya.

m) Les preposicions

La preposició en davant dels topònims

A diferència del que recomana la normativa actual, al text que estudiem trobem sempre la preposició en davant dels topònims. En són exemple En Betlem, en Çaragoça, en València, etc.

Funció de la preposició en

En primer lloc, hem de remarcar l’ús de la preposició en amb la funció de designar el càrrec (Consagrat en bisbe). En segon lloc, trobem aquesta mateixa preposició davant d’infinitiu en construccions no temporals, fórmula acceptada en la llengua medieval, tot i que la normativa actual la bandege (treballant en tenir les condicions, treballau en portar, etc).

La preposició a davant del CD

També en contra de la normativa, tenim la preposició a davant d’un complement directe (offendre a Déu).

La preposició ad

Són diverses les ocasions en què enregistrem la preposició ad davant de demostratiu, com ho il·lustren els exemples següents: Amava tant lo gran rey de parahís ad aquest seu virtuós cavaller, Plagué molt ad aquest egregi doctor y mestre tan virtuosa demanda, Vengueren en la ciutat de Tolosa innumerables malalts ad aquest gloriós sant.

Les preposicions per i per a

Davant d’un infinitiu podem trobar tant la forma per com per a. En termes generals la forma majoritària és la segona (lo meu pobre entendre per a compendre aquesta mal composta obra, y remeis sperituals per a sanar qualsevol malaltia de vicis,  Vexell elet de saviesa per a portar per lo món lo sant nom de Jesús), mentre que davant de l’anomenat infinitiu d’expectativa o causal, trobem per (per fer-los disposts per a la composició del cathòlich temple, per il·luminar la escura nit de infidelitat, per deslliurar-se del penós càrçre de miseria, pregant-lo que sens alguna tarda volgués venir per confessar-la).

n) El locatiu ací

Al llarg de tot el text, la forma del locatiu és sempre ací (de poder venir açí per rahonar-vos lo mal que·m tormenta, hun home contret de peus y de mans ve açí rosegant-se per terra)

o) La conjunció que

Al nostre text, hem enregistrar algunes oracions que havien elidit la conjunció que com a nexe introductori de la subordinada substantiva, fet que avui rebutja la normativa. N’és exemple la oració següent: Lo pregava li volgués

En altres casos, aquesta conjunció que farà el paper de conjunció final (dix a l’hostaler si tenia algunes coses que menjar poguessen), consecutiva (fon dit que dispongués de la sua casa que lo següent dia morria) i temporal (Dotze anys complia que enmalaltí de febres). 

Hem de ressaltar també l’ús majoritari en tot el text de la conjunció adversativa mas (que los qui aquesta fe no tenen no són hòmens, mas animals bruts que de rahó freturejen).

 

2.4. El lèxic

En aquest quart apartat de l’estudi lingüístic ens dediquem a l’anàlisi lèxica dels mots més destacables d’aquesta obra de Miquel Péreç. Aquest recull l’hem dividit en tres blocs. En primer lloc, exposem tot el vocabulari de caràcter eclesiàstic, propi d’un text hagiogràfic d’aquesta època. A continuació, i en segon lloc, recollim el lèxic de caràcter general que volíem ressaltar bé perquè es tractava de particularismes lèxics valencians o bé perquè eren romanalles lèxiques. Finalment, assenyalem els castellanismes que hem enregistrat al text. Aquest recull de mots provinents del castellà forma un grup ben reduït si el comparem amb altres textos valencians de la mateixa època. Apuntem també que les definicions que utilitzem per a aquest apartat lèxic, assenyalades amb cometes simples, provenen del DCVB si no indiquem el contrari.

a) El lèxic eclèsiàstic

  • Cominativa: comminativa (Que nostre Senyor Déu moltes vegades la cominativa sentència muda quant los hòmens de mal viure se dexen).

  • Contrit: ‘Que té contrició’ (que pot dir a Déu lo verdader contrit les paraules del psalmista).

  • Denejant: ‘Netejar, purificar en general’ (denejant los carts, spines y males erbes de falses crehençes).

  • Elació: ‘Exaltació de l'ànim per la supèrbia, especialment per la consciència de l'èxit o prosperitat’ (Los superbos àngels per voler muntar en lo mont de elació, en la profunditat de les eternes penes caygueren).

  • Impetrar: ‘Obtenir a força de precs’ (que per la sua gloriosa intercessió e mèrits vulla impetrar gràcia ad aquest infant mort).

  • Infusa: Segons el Diccionari de Lluís Faraudo ‘Ficat dins, produït a l'interior, parlant de les coses intel·lectuals i morals, de sentiments, qualitats, etc.’ (Aquesta embellida ànima és infusa per lo Creador).

  • Promissió: ‘Promesa en general’ (Acabant de fer aquest vot y promissió).

  • Pricador: Forma antiga de ‘predicador’ (dos inichs frares del mateix orde de pricadors de la ciutat de València).

  • Psaltiri: ‘Rosari complet, que consta de quinze desenes amb 150 avemaries’ (E moltes vegades, ultra la santa missa e altres divinals officis, tot lo psaltiri deya).

  • Punició: ‘càstig’ (que atengués manifesta punició y pena).

  • Puritat: ‘puresa’ (en puritat y continència lo seu desordenat viure canbiava).

  • Reverit: ‘Tenir en reverència; tractar amb reverència’ (que per totes les parts on hirà serà reverit y honorat com si fos hu dels dotze gloriosos apòstols)

b) El lèxic general

  • Abreviat: Acurçar, fer breu’ (Que al gran patriarcha Noé fon dit que lo temps del general diluvi era stat abreviat vint anys per lo peccat dels hòmens).

  • Acaminar: Forma dialectal de caminar en valencià i tortosí (Vint y dos anys acaminà a peu per lo món).

  • Acutíssim: Forma antiga d'agut, ‘Agudíssim; molt agut, molt enginyós’ (en spondre les sagrades scriptures acutíssim).

  • Adzembla, atsembla: ‘bístia de càrrega’ (y carregant-lo damunt una simple adzembla a la Seu de la dita ciutat de Leyda lo portaren).

  • Alabaust: forma antiga d’alabastre (trencant ab colps de continuada penitència lo alabaust del seu puríssim).

  • Amador: segons el Diccionari de Lluís Faraudo ‘Qui s'ha d'amar; digne d'ésser amat’ (axí era amador de vera pobretat).

  • Amagrida: ‘Fer tornar magre’ (Sobre la sua amagrida carn hun aspre celici de cerdes vestia).

  • Asseyta: participi passat antic del verb asseure  (asseyts en una falda de muntanya, véu en la tancada cambra, en lo loch on ell dormir acustumava, la scelerada dona asseyta).

  • Balaner: ‘Vaixell llarguer i baix de costats, semblant a una balena, que s'usava com a nau de guerra i de transport mercantívol en l'edat mitjana’ (Navegant en hun balaner huns richs mercaders).

  • Bresques: Cosa molt dolça (Axí regalaven les bresques de les sues dolçes paraules dins los vexells de les ànimes dels hoïnts).

  • Carçre: forma antiga de carcer (Axí obehí los manaments de aquest poderós sant que, dexant terrible corrupció de çofre, se’n tornà al trist infernal carçre).

  • Chiulet: acció de xiular (y ab lo chiulet de la sua santa pricació axí la santa nau guiava).

  • Circuhït: ‘Anar o estar entorn, al voltant’, (circuhit de cavallers angèlichs).

  • Companyó: ‘company’ (Acabades tan santes hores, lo companyó a dormir se posava).

  • Delliure: ‘Llibert, alliberat’ (volgués la sua cativada ànima fer delliure).

  • Desastrat: ‘Malastruc, desgraciat’ (del stimat nebot la mort tan desastrada).

  • Dolant: ‘Rebaixar, llevar gruix a un objecte amb un instrument de tall’ (dolant e apurant les pedres dels endurits cors dels hòmens).

  • Dreçant: ‘Dirigir; fer moure envers un punt, objecte o fi determinat’ (dreçant los ulls al cel ab les mans en alt plegades).

  • Empaliada: ‘Conjunt de domassos, teles i altres ornaments amb què s'empalia un edifici, carrer,etc’ (Aquella gloriosa posada és de la tapiceria de resplandents steles empaliada).

  • Emprentada: empremta, ‘Senyal que un cos deixa per pressió damunt un altre de més blan’ (Teniu la santa fe emprentada en lo pregamí del vostre devot cor).

  • Enganosos: enganyosos. (mirant los enganosos laços que·l món nos para).

  • Ensutzades: embrutides (fent-los lavar en les sagrades fonts del batisme les envellides taques de les sues ensutzades ànimes).

  • Erra: ‘Errada; acció d'errar, de faltar a la veritat o a la llei moral’ (Conech, reverent pare, la mia grandíssima erra).

  • Falsia: ‘Qualitat de fals; acte o dita de gent falsa, enganyosa’ (no és de dir que haja dit falsia perquè opinant y no affirmant ho deya).

  • Fallint: ‘Fer falla; no respondre alguna cosa en el moment en què seria necessari o útil que actuàs’ (Tinch recel que fallint-vos la mia corporal presència l’enemich de natura humana no us desarme).

  • Fonda: profunda (per a muntar de aquesta fonda vall de làgrimes en l’altitut de la excelsa glòria).

  • Fornal: ‘fogó’ (Axí stava dins la fornal del seu cor lo foch de la divina amor ençés).

  • Fretura: ‘Mancança o escassetat de cosa necessària’ (Havia en la ciutat de Barcelona tan gran fam y fretura de vitualles).

  • Homey: ‘Derivació popular d’homicidi’ (cometé adulteri homey e altres crims enormes).

  • Joyell:, ‘Peça de metall preciós i més o menys guarnida de gemmes, que serveix per a adorn, especialment de les dones’ (Vençé la carn oferint a nostre Senyor Déu la sua virginitat com a joyel).

  •  Lega: lletja, (torcent en lega manera la boca fins a la orella).

  • Liberta: lliure, (ligant stretament la sua liberta voluntat ab les cordes dels tres vots).

  • Logrers: ‘Persona que té guanys, especialment de tipus usurari’, (quaranta mília scelerades persones, blasfemadors, homecides, logrers, concubinaris, e altres peccadors).

  • Munde: ‘Net, pur’ (les mies obres vos sien acceptes y net, purificat y munde).

  • Naixedor: participi passat del verb nàixer (desijava veure del naxedor fill la benaventurada presencia).

  •  Naucher, nauxer:Mariner d'alta graduació que dirigia la maniobra d'un vaixell’ (lo benaventurat sant com a sabut y discret naucher).

  • Nefandíssims: ‘Molt dolent moralment; abominable’ (Per hun leig y nefandíssim crim que havien comés).

  • Noure: ‘Fer mal; danyar’ (que l’infernat enemich no·ls puga noure).

  • Obrats: ‘Construir, fabricar’ (se veuran molts solemnes miracles per lo maravellós sant obrats).

  • Onços, onso: os (on solament no atenyeran vista sinó de cruels dimonis, que de drachs, de serpents y de onços).

  • Pàsser: ‘ocell’ (Y retret en la sua cetla com a pàsser solitari).

  • Pensa: ‘Facultat de pensar‘ (restant la sua discreta pensa de tan gloriosa visió alegrada).

  • Poquedat: ‘Condició de poc; escassesa’ (E yo, conexent la poquedat y pobrea de mon flach entendre).

  • Posts: ‘Peça de fusta més ampla que gruixuda’ (No en blans lits ni matalafs, mas sobre dures posts dormia).

  • Presentalla: ‘Acció de presentar o oferir en do; la cosa que s'ofereix en do’ (que iria a visitar lo seu sant sepulcre ab una rica presentalla).

  • Prest: ‘En temps primerenc; dins poc temps, sense tardar’ (dix que prest y molt prest seria lo Juhí Final).

  • Pròpria: forma antiga de ‘pròpia’ (axí era amador de vera pobretat, que nenguna cosa pròpria volia).

  • Ragueren: tallar (Sampsó, per star en oci, lo cap li ragueren, fent-li perdre la noblea de tota la sua poderosa força).

  • Ros: ‘rou’ o també potser el participi passat de roure (senten destil·lar en los vexells de les sues ànimes lo ros del Sperit Sant).

  • Scelerades: celerades, ‘Malvat, criminal’ (que ab la spasa de la sua santa pricació levà de les mans del enemich dimoni quaranta mília scelerades persones).

  • Sciència: forma antiga de ‘ciència’ (Fon interpretat aquest maravellós ladrar per alguns hòmens de sciència).

  • Sedejant: ‘Anhelar, desitjar intensament, (murmurava perquè tant los feya star sedejant la divina paraula).

  • Sient: forma antiga de seient (Veureu en la ciutat de parahís aquell immens y poderós rey Jesús sient a la dreta de Déu lo pare).

  • Socorregut: ‘Donar socors’ (y ve tant cansat que si per algú no és socorregut, la sua vida perilla).

  • Sofferint: forma antiga de sofrint (volgué ésser clavat en l’arbre de la creu sofferint doloroses penes).

  • Sotil: ‘Gent vil, de baixa condició’,(hòmens de condició sotil y baxa).

  • Spantable: participi passat d’espantar (Cridava terribles y spantables crits lo infernat dimoni).

  • Spay: ‘Porció de temps’ (Stant axí spay de mig quart d’ora)

  • Spellunca, espelunca: ‘Cova, caverna’ (Y los qui grans solemnes palàcios edifiquen no trobaran una chicha spellunca on amagar-se puguen).

  • Stojar: ‘Reservar; no despendre o no fer una cosa, esperant-ne l'ocasió’ (axí les precioses aygües de la doctrina de la divina gràcia deveu stojar y beure).

  • Sútzeus: ‘bruts’ (Lo qui en los folls y sutzeus desigs de la carn era enbolicat).

  • Sutzietats: ‘brutícia’ (no veureu les sutzietats ni legees fins que per algun spay haveu passat los uberts ulls de vostra pensa per aquella).

  • Traginat: ‘Portar amb si, tenir’ (com a pàsser solitari pogués muntar en lo traginat de contemplació devota).

  • Tristícia: ‘tristesa’ (senyals de dolorosa tristícia señalaren).

  • Ululant: ‘udolar’ (ululant axí com los muts acustumen).

  • Vera: ‘veraç’ (axí era amador de vera pobretat).

  • Vèrtola: ‘gangli’ (Dix aquest insigne sant que aquell sanat fadrí havia tengut una vèrtola).

  • Vituperoses: ‘blasmades’ (Contra la pricació y santa vida de aquest insigne sant havia parlat hun perverç home vituperoses paraules).

  • Zelador:Que obra amb zel; especialment, qui està encarregat de zelar o vigilar en favor d'una cosa o en evitació de quelcom’ (Fon gran zelador de la santa fe cathòlica).

c) Els castellanismes

  • Assentar-se (que per hoir lo sermó venien, se assentaren).

  • Atràs: forma antiga d’enrera (véu tan gran claredat y resplandor que tornà atràs los passos,)

  • Grositut, ‘gros’ (y la gola y coll axí se inflaren que per la grositut e infladura en terra mirar no podía).

  • Innumerables: innombrables (y haver aconseguit innumerables victòries).

  • Palàcios (Y los qui grans solemnes palàcios edifiquen no trobaran una chicha spellunca on amagar-se puguen.).

  • Tarda: ‘Part del dia compresa entre el migdia i la posta del sol’ (pregant-lo que sens alguna tarda volgués venir per confessar-la.)

 

3. BILIOGRAFIA

Alcover, Antoni Maria i Moll Francesc de Borja (1930-1962), Diccionari Català-Valencià-Balear, 10 vol., Ciutat de Mallorca.

Arronis, Carmen (2006), La vida de Sancta Catherina de Sena de Miquel Peres, Biblioteca de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant, Alacant.

Badia, Antoni M. (1951) Gramàtica històrica catalana, Ed. Tres i Quatre, València, 1a. ed. en català 1981.

Calveras, Josep (1929-30) «La forma "que" del relatiu català», Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura", II, Barcelona, 1929, p. 185-255, III, 1930, p. 177-243.

Casanova, Emili (1990), «L'evolució del sistema palatal català: una interpretació», A sol post, Alcoi, p. 45-62.

—(1993), «El català dins la Romània: a propòsit del doblet incoatiu ESC/ISC», Actes del XIX Congrès Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, La Corunya, p. 293-315.

Colomina, Jordi (1985), L'alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.

Colon, Germà (1978), El léxico catalán en la Romania, Gredos, Madrid.

Coromines, Joan (1976), Entre dos llenguatges, 3 vol., Curial, Barcelona.

—(1980-90), Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Barcelona.

Diccionari de Lluís Faraudo de Saint-Germain, IEC, <http://www.iec.cat/faraudo/>.

Duarte, Carles i Alsina, Alex (1984-86), Gramàtica històrica del català, 3 vol., Curial, Barcelona.

Fabra, Pompeu (1980), La llengua catalana i la seva normalització, MOLC, Edicions 62, Barcelona.

Ferrando, Antoni (1989), «La formació històrica del valencià», Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, vol. VIII, València, p. 399-428.

—(1993), La vida de sant Vicent Ferrer de Miquel Péreç, Bibliofilia Antigua, II, Vicente Garcia Editores, València.

Martines, Josep (2000), El valencià del segle XIX, Estudi lingüístic del Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.

Mas, Antoni (1994), La substitució lingüística del català (la llengua de l'Església d'Elx en l'edat moderna), Diputació d'Alacant, Alacant.

—(2002), La variació lingüística en les consuetes de la Festa d’Elx, Denes, col. «Francesc Ferrer Pastor, Investigació-9», València.

Mascaró, Joan (1991), Morfologia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona (3a ed.).

Montoya, Brauli (1986a), Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l'Edat Moderna, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.

(1990), La interferència lingüística al sud valencià, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València.

Nadal, J. M. i Prats, M. (1983), Història de la llengua catalana. Dels orígens fins al segle XV, Edicions 62, Barcelona.

Par, Alfons (1926-31), «"Qui" y "Que" en la Península Ibérica», Revista de Filología Española, XIII, 1926, p. 337-349; XVI, 1929, p. 113-147; XVIII, 1931, p. 226-234.

Rafel, Joaquim (1978), «Escisió i coalescència fonemàtiques: precisions teòriques», Estudios ofrecidos a Emilio Alarcos Llorach, Universitat d'Oviedo, Oviedo.

Sanchis Guarner, Manuel (1963), Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII, Institució Alfons el Magnànim, València.

—(1980), Aproximació a la història de la llengua catalana, Ariel, Barcelona.

Segarra, Mila (1985), Història de l'ortografia catalana, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1985.

(1987), Història de la normativa catalana, Biblioteca Universitària, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Sola, Joan (1972), Estudis de sintaxi catalana, 2 vol., Edicions 62, Barcelona.

(1977), Del català correcte al català incorrecte, Edicions 62, Barcelona, p. 145-148.

(1991), Episodis d'història de la llengua catalana, Barcelona.

Todolí, Júlia (1991), «Els clítics pronominals a les comarques d'Alacant: interferència lingüística del castellà?», Actes del IX Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Alacant, 1993.

Veny, Joan (1978), «El valencià meridional», Estudis de geolingüística catalana, Edicions 62, Barcelona, p. 203-245.

(1983), Els parlars catalans, Moll, Palma de Mallorca.

 

 Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons

 

inici

presentació

qui som

enllaços